<<Tornar

Comentari a la paraixà de Toledot I

(Gènesi XXV 19 - XXVIII 9)

Kitsch

El "dimonió"

Dos pobles surten de les entranyes de Rivcà [Rebeca], dues nacions que se separen des d'abans de llur naixement. El poble d'Essàu i el de Ia'qóv.

El nom d'Essàu [1] és extrany; vé de la mateixa arrel del verb "fer" i significa que aquest home "ja està fet". Segons els Savis, quan va néixer ja tenia barba i totes les dents. Semblava un dimonió, tot vermell, barbut i dentat! La perfecta imatge que prenguéren més tard els grecs per crear el seu déu Pan que, al semblant d'Essàu, era mig cabró, ja que com podem veure al final de la paraixà de Waïxlàh, se casà amb la família de Seír i els dos noms se convertiren en sinònims: Essàu i Seír. I 'seír' és un cabrit.

En la trama mundial, encara s'estan dibuixant les siluetes dels pobles, i en el nostre cas també la del Poble d'Israel, que encara no podem saber qui hi ha de quedar inclòs i qui no. Hem vist a la paraixà de Nóah la caiguda de la gran part de la família d'Avraham, a la de Lekh-lkhà la caiguda de Lot, a Waierà la caiguda de Iixmael, mentres que a la de Haié Sarà, al contrari, hem vist com recuperàvem la néta de Nahor, el germà d'Avraham i més envant recuperarem igualment les filles de Lavàn. De totes maneres, en l'actual paraixà se posa en joc la participació d'Essàu, que és un personatge problemàtic des del primer contacte que tenim amb ell.

La profecia de Rivcà

El Senyor li diu a Rivcà que els seus dos fills se separen ja des del començament i molt poc és el que ténen en comú. Però sembla que aquesta profecia és particular per a la mare i, de moment, el pare no la coneix, perquè si la conegués no podria fer el que havia de fer.

Quan neixen els fills, els pares comencen a tramar programes per a ells. Un vol que el seu fill sigui metge, l'altre vol que trobi un treball còmode i que reti. Poc a poc se n'adonen que els fills ténen els seus propis desitjos i unes destreses que els progenitors ignoraven. Els programes van adoptant-se a la capacitat i el talent dels fills. Els pares moltes vegades se mosseguen els llavis, quan perden les esperances que el fill se converteixi en una persona de renom, quan comprenen que serà un mitgestintes, una persona gris. Altres pares procuren animar els fills que facin els possibles dins la categoria que ells mateixos trien, i moltes vegades aquest estímul dóna coratge als joves a treure'n tot el suc que en són capaços de les seves capacitats.

Les habilitats d'Essàu

Com tot pare que se n'adona que un dels seus fills té problemes seriosos amb els estudis i prefereix passar-se el dia al camp caçant, Iits’khac intenta treure profit del talent i les habilitats del seu fill comanant-li feines que pugui cumplir amb més facilitat i passant per alt els defectes que té.

I com que Essàu té gran habilitat pels treballs manuals i el Món necessita artesans no pot haver-hi cosa més natural que intentar dirigir els esforços del fill envers les necessitats de la humanitat de manera que se pugui guanyar el pa en aquest Món i la glòria a l'Altre.

El gran problema d'Essàu, com a moltíssimes persones més, és la manca de paciència a l'hora de veure els resultats. Ell vol resultats immediats. En això podem veure un gran semblant entre Essàu i la "cultura" de la societat de consum "occidental". El valor de les coses se mesura segons la rapidesa en veure'n els resultats i no tant per la qualitat, cosa que fomenta el 'kitsch' superficial i barat.

La "Cultura" d'Essàu

No han de passar massa anys fins que decideixi que els treballs 'religiosos', que impliquen moltes hores de treball i la remuneració ha d'esperar fins a l'altre vida, no li escauen gens ni mica, i no li sap greu vendre'ls a bon preu a son germà, que és una persona més "dòcil" i que és capaç de treballar sense descans per uns ideals que estan molt lluny d'acomplir-se.

L'habilitat d'Essàu de semblar-se a son pare torna comparèixer en els dos darrers versets del capítol 26 en què la Torà relata que, a semblança de son pare, Essàu es casà als quaranta anys. De bell nou la cultura 'kitsch' dóna resultat, unes noces ràpides amb unes dones que ténen una apariència exterior perfecta: una nom Iehudit i l'altra Basmat, que vol dir 'perfumada'; encara que les seves dues dones són motiu d'amargor per Iits’khac i Rivcà. La Torà no explica per quin motiu els pares se veuen amargats, però l'expressió de Rivcà al darrer verset del capítol 27 és molt vehement: "Estic avorrida de la vida per culpa de les dues hittites. Si Ia'qóv es casa amb una hittita com aquestes, amb una dona del país, què m'importa viure?". I el seu marit li dóna la raó, i envia Ia'qóv a l'estranger per tal de trobar una parella més adequada.

La "cultura" d'Essàu és la manca de cultura, la manca de consistència i de coherència. Ràpid i fàcil. Com el seu nom "Essàu" = 'fet' i acabat. En canvi Ia'qóv té l'arrel de 'taló', 'petjada', que en hebreu en surt la paraula "iqviút" = 'persistència' i 'coherència'. No té por dels treballs llargs, dels ideals llunyans o de les tasques complicades. Poc a poc va assolint els cims més acinglats, sense témer les dificultats.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

[1] "Esaú" és la grafia grega, en què accentuen la vocal feble del diftong mentres que l'entonació va sobre la vocal forta. La lletra "s" no ha de ser sorda, com no ho és en hebreu ni en grec, i la darrera lletra és una semi-vocal, que en anglès l'haurien d'escriure "w". Per tant, per tal de poder pronunciar el nom correctament, s'ha d'escriure "Essàu" en català.

Comentari a la paraixà de Toledot II

La lliçó de Iits’khac

Impassibilitat

Sembla que Iits’khac, el fill d’Avraham, no se n’adoni del que passa al seu voltant. Sembla com si no se n’adoni dels problemes que té la seva dona: podem fixar-nos en les dates: quan se casà tenia quaranta anys, i quan naixeren els seus fills en tenia seixanta. Què feu en aquells vint anys?

I després, quan ja neixen els seus fills, se n’adona del comportament d’Essàu? I què passa amb les fonts que cava en el desert: no l’importa que i prenguin el pèl?

En realitat, la personalitat de Iits’khac és molt especial. És una persona que, de més jove, a finals de la paraixà de “waierà”, sufrí una experiència extraordinània que el converteix en una persona extraordinària.

Persones que han sufert un accident perillós, o una malaltia greu, moltes vegades reaccionen igualment: tot el que se refereix als plaers daquest món, a les preocupacions relacionades amb el cos, amb les polítiques, amb els diners, tot això deixa de tenir importància per a ells. El trauma sufert els ha posat en contacte amb un nivell de pensament molt més alt, molt més espiritual, que no els permet preocupar-se de les banalitats d’aquest món.

Esterilitat

Tant Sarà com Rivcà, i més tard també Rahel, són estèrils. Vol dir que, d’una manera natural, no poden quedar embarassades.

Quan Avraham arribà a la Terra Promesa, els habitants s’en reien d’ell i l’anomenaven “el mul estèril”.

I amb això volien expresar el sentiment que tenien cap el camí nou que volia imposar, un camí dificultós i costa amunt, que la gent ‘normal’ considera massa ‘exagerat’. I diuen que és estèril, que no pot donar fruit, que no pot tenir continuitat. Pot esser bo per una persona especial, una persona santa, una persona desconectada de la vida terrenal. Però no pot esser un tipus de conducta generalitzat, pel públic en general.

Aquest era el nou missatge de la família d’Avraham. No se tracta d’una dieta especial per persones especials: aquest és el missatge diví destinat a tota la humanitat.

Avraham és una persona molt activa: va d’un lloc a l’altre, predica, resa, construeix altars…

Quan la responsabilitat passa del pare Avraham al fill Iits’khac se nota un canvi radical de comportament, basat en la teoria que diu: ‘tot el que fa el Creador és per a bo’, no hi ha problemes, ja ho resoldrà Ell quan i com vulgui.

L’Home Creador

Però el Senyor no n’està d’acord. La persona humana està efectivament composta de cos i d’ànima, i l’ànima és molt més important que el cos, evidentment. Però de totes maneres això no vol dir que aquest cos no tengui res que fer en aquest món; ben al contrari: la missió de l’home en aquest món és la de fer actuar el seu cos, de cumplir uns manaments amb les mans i amb els peus i no tan sols amb el seny i amb l’ànima.

Quan Iits’khac diu que ‘tot el que el Senyor faci és per bo’, en realitat retira la seva responsabilitat humana, fins que el Creador “l’obliga” a obrar, ja que si no comença ara a resar que la seva muller quedi embarassada, no tendrà més remei que repudiar-la i casar-se amb altra per tal de tenir descendència. I això ell no ho vol permetre de cap manera! Més li val canviar les seves teories i començar a resar!

L’actuació humana en aquest món pot arribar a un nivell de participant en la Creació divina, amb el cumpliment dels manaments i de les bones obres que el Senyor li imposa.

L’esterilitat de les mares (com exemple de les angoixes humanes, les malalties, etc) està destinada principalment a ‘despertar’ els sentiments maternals d’elles mateixes i obligar-les a aclarir en les seves oracions quin és el significat d’aquesta maternitat: què és el que volem aconseguir amb el naixement d’un nou fill? I també ha de despertar els sentiments dels pares, que també en són partíceps en la creació del nou nadó. Les oracions, les preocupacions, els treballs que han de dedicar per l’educació de l’infant. No se poden fer indiferentment, impassiblement.

És molt complicat saber trobar el camí adequat, entre l’impassibilitat bàsica de la confiança en el Senyor i l’activitat que ens imposa la vida en un món d’activitats. Saber lluitar per uns ideals, sense arribar a un desesper o a un desengany que li causi un atur complet.

És la lliçó de Iits’khac.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR