<<Tornar

Comentari a la paraixà de Khaiei Sarà I

(Gènesi XXIII 1 - XXV 18)

La diferència entre l´esclau i l´amo

Noces i funerals

El funeral i les noces van un davora l'altre, ja que així és la vida: un cercle infinit que torna i torna. Encara que, en realitat, no és exactament així ja que quelcom canvia. Jo diria, millor, que se tracta d'una espiral que quan le veus d'un costat, sembla que cada volta torni passar pel mateix lloc, però quan la mires d'un altre punt de vista te n'adones que ha pujat un graó més amunt.

Ambdós representen el començament o el final. Les noces són el final de l'infantesa i el funeral és el començament de la veritable vida a l'Altre Món. O les noces, el començament de la vida adulta, matrimonial, on ja no pots viure una vida individual tancada, i el funeral senyala el final d'aquesta vida mundana on els sentits te podien desorientar de la teva tasca, on la veritat i la mentida són quasi indiscernibles.

Quan la persona humana arriba a un d'aquests dos punts és com si acabàs una volta de l'espiral i la majoria de la gent s'hi posa seriosa i se planteja francament, a les noces, quin ha d'esser el tipus de vida que ha de prendre, o, prop del darrer dia, si el que va prendre i ara està acabant fou bo a bastament. I millor si, a les noces, ja entreveu el dia del funeral, ja que així té més possibilitats d'afinar els punts més importants d'aquesta vida.

Escales

Entre punt i punt hi ha moltes escales, moltes fites de curt termini, en què ens adonam que el treball encara no està complit i així i tot hi ha motiu per fer un alè. Hem arribat a un nou port, hem après coses noves, hem acabat un capítol que ens acosta un poc més a la meta que ens hem posat en ment. És un moment en què podem recapacitar per veure si anam en bona direcció, si la nau està en bones condicions, si tenim reserves a bastament d'eines i de recursos per poder reemprendre el camí sense massa dificultat. El calendari jueu ens presenta de tant en tant unes petites escales, els dies de festa, que són moments molt apropiats per fer aquest saldo, per tal de fer quadrar els nombres. Sobre tot el dia de Cap d'Any, Roix ha-Xanà, en el què el saldo és rigorós i d'ell depèn el curs de l'any que vé.

Però a la paraixà d'aquesta setmana hi podem trobar un altre caire d'etapa en què l'home se n'adona que ha avançat un bon tram de camí i s'atura un segon.

Però aquí ens espera una sorpresa, ja que en una mateixa paraixà podem comparar el comportament de dos personatges molt diferents que reaccionen al contrari del que ens podriem esperar.

Acció de gràcies

Comencem pel final. L'esclau d'Avraham ha anat a trobar una nuvia pel fill de son amo. Quan veu que la seva missió va en bon camí i ha superat una nova etapa, la Torà diu que l'esclau s'inclina per adorar el Senyor (Gènesi XXIV 26 i 52). Al començament de la paraixà podem veure que Avraham també fa el mateix, però aquí hi ha una diferència. En el verset setè del capítol anterior diu que "Avraham s'alçà i se postrà davant la gent del país, els hittites", i més tard diu: "Avraham se postrà davant la gent del país" (id. id. 12). Tant a l'original en hebreu com en les traduccions en altres idiomes dóna l'impresió que Avraham s'inclina en direcció a la gent del país. És clar que podem explicar diguent que en realitat se postrava davant el Senyor en presència de la gent del país, però sembla que aquesta explicació és un poc postissa. La Torà no podria ser un poc més explícita com fou en el cas de son esclau?!

En tot cas, sembla que el camí d'Avraham és diferent des de les pròpies arrels, com ja poguérem veure al començament de la paraixà anterior, i que ell anteposa els lligams entre persones humanes, fins i tot abans dels seus lligams amb el Senyor, ja que comprèn que justament aquesta és la seva missió en Aquest Món, la de fomentar els llaços entre aquells que formen la societat.

Agradar al Senyor i als homes

Vol dir que importantíssim que és estar sempre en bones relacions amb nostre Creador i complir curosament tots els manaments que ens donà a la Torà, i resar-li fervorosament demanant que ens ajudi en tot el que feim i donant-li les gràcies pel que ja ens ha donat; molt més important, als ulls de nostre pare Avraham, és estar sempre en bones relacions amb el nostre proïsme, fent tots els possibles per aidar-lo i resant per ell en allò en que no el podem aidar directament.

La primera benedicció de la "amidà", l'oració que hem de recitar tres vegades cada dia, alaba el Senyor diguent: "D-éu d'Avraham, D-éu de Iits’khac i D-éu de Ia'qóv", significant que cadascun d'ells tenia una manera diferent de veure les coses i de servir el Creador, i que per això mateix és possible que cada persona trobi un camí un poc diferent per viure i complir la seva tasca. De totes maneres, el final de la benedicció diu: "alabat siau, Senyor, escut d'Avraham". I el Talmud pregunta per què l'oració 'signa' amb Avraham tot sol. I la resposta és que el camí d'Avraham és el que donà l'entitat del Poble, molt més que el de Iits’khac o Ia'qóv.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de Khaiei Sarà II

La base de la família

L'atenció pel fill

L'enterrament de Sarà fou un aconteixement clau a la vida del nou Poble que s'estava forjant.

Sarà moria sense veure continuïtat a la seva família. Havia esperat moltíssim fins que havia nascut aquell fill tan desitjat no tan sols per ella sinó per tota la Humanitat. Havia crescut rebent la millor educació que els seus pares li podien haver donat.

La seva mare, en un acte dràstic, havia allunyat les persones que haurien pogut desviar el bon camí d'aquell fill: l'esclava Hagar que havia estat entregada al seu marit per tal que, criat sobre el breç de la senyora, obrís el fill la possibilitat que la senyora rebés l'embaràs que tant desitjava, havia estat expulsada junt amb aquell fill que li havia nascut. Sarà no volia que el petit esclau que havia nascut en circumstàncies tan especials, no discutís en cap moment la primacia del fill de la senyora ni provàs tampoc d'usurpar un lloc que no li pertocava. El veritable primogènit d'Avraham creixia dins un hivernacle, protegit de mals vents i de l'intempèrie.

Segons la tradicio jueva, el sacrifici de Iits’khac [Isaac] fou quan aquest ja tenia trenta set anys. No era un mocós que no comprenia l'actuació del pare, ni era emportat per un progenitor sanguinari que, enfoscat per una visió apocalíptica, estava decidit a degollar un infantó indefens. La tradició jueva segueix diguent que en el moment en que el pare agafava el ganivet, la mare "veia" en directe el que passava i rebia un infart. Lògic.

Sense tenir temps de recuperar-se'n del trauma del (quasi-)sacrifici de Iits’khac, Avraham arriba a Hevron per arranjar l'enterrament de la seva esposa.

En poques paraules, el pare Avraham se trobava que la mare única que podia dur al Món un fill com el que ell esperava – era morta, i el fill que d'ella havia nascut – havia estat molt a prop de ser mort igualment.

Quins pensaments li vengueren en aquells moments tan crucials? El futur del seu treball vitalici havia estat a punt d'anar en orris!

No és d'extranyar que li passàs pel cap que la terrible prova del Sacrifici de Iits’khac fos també un càstig per no haver cuïdat de trobar-li una companya que estàs al seu nivell. En un curt parèntesi de cinc versets al final de la paraixà anterior, la Torà ens revela que aquesta companya efectivament ja era al Món: Rivcà [Rebeca].

Com trobar la parella?

De totes maneres, tampoc no és cosa de posar un anunci damunt el diari diguent que ha de mester una nora que sigui la mare dels seus néts. Ja en el relat de l'enterrament podem veure que Avraham estava molt ben considerat entre els habitants del país, i si posàs bandereta en alt significant que esperava la visita d'una alcavota o d'una matrimoniera, segurament no el farien esperar massa per tenir una llarga cua de pretendentes.

Avraham no espera un matrimoni així.

Ah, si. Podrieu dir que, tammateix, l'emparellament vé del Senyor, tal i com van dir els familiars de Rivcà un poc més tard (Gèn. 24, 50). I què més li fa si això vé després d'un llarg viatge de l'administrador de la casa d'Avraham amb deu camells carregats de regals, o si vé de mans d'una vella arrugada que fa els tràmits entre el fill del rei i Na Ventafocs? I la veritat és que des del moment en què la persona decideix casar-se amb la parella que ha trobat – ha de referir-se a ella com si no hi hagués cap altra possibilitat al Món. Però de totes maneres tenim l'obligació de fer tots els possibles per trobar la persona més adequada. Aquelles, o aquells, que s'enamoren 'a primera vista' i se casen sense mirar més prim, que no se queixin més tard si resulta que s'han casat amb un desgraciat o amb un que les fa desgraciades. Per lo vist, s'ho mereixen. I no ho dic per mala llet, sinó perquè si efectivament s'han casat amb una persona negativa, això vol dir que ells mateixos, al manco en aquell moment, estaven en posició negativa.

De totes maneres puc dir que he vist parelles que han començat molt malament i han conseguit com parella sortir-ne i viure feliçment en un estat molt millor. No és necessari 'rompre' quan un dels dos comença una vida millor. El verset que diu que l'emparellament vé del Senyor és vàlid tant si se tracta de bona gent com si no, tant si comença un procés d'amillorament com si al contrari.

Carrera folla

És mal d'entendre, i més mal de complir: l'institució del matrimoni és molt més important que no la carrera política d'un dels cònjuges, o la carrera social i àdhuc la "carrera" espiritual. Això no vol dir que la gent no tengui més remei que 'estancar-se', sinó que ha de dirigir molta energia en el sentit de conservar i fomentar la seva vida familiar de manera que, com família i no com individu, pugui seguir la seva "carrera". Que massa vegades aquesta "carrera" és una carrera folla en què no importa si s'atropella els altres que no 'comprenen' la meva importància.

El matrimoni és el primer pont que la persona construeix fora de la seva pròpia personalitat en direcció a la resta de la Humanitat. Moltes vegades la persona creu que podrà rectificar la societat, però no és capaç de viure una vida constructiva i construïda amb la seva parella. No és ridícul?

Quan Iits’khac, que no ha fet res en absolut per "guanyar-se" la dona que arriba de l'estranger, veu que ella se comporta igualment que la seva difunta mare, la reconeix com la seva parella estimada. Ja que, tammateix, ell si que s'ha esforçat en rebre una dona així, encara que no la conegués personalment. I així com ella també, és clar, s'havia esforçat per merèixer-se un marit d'aquesta envergadura.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR