<<Tornar

Comentari a la paraixà de Devarim

(Deut. 1, 1 – 3, 22)

El darrer moment

En presència

Aquest és el darrer dels cinc llibres de la Torà. Cada libre té les seves característiques, i les del Llibre de Devarim (Deuteronomi) són molt especials. En primer lloc, pel fet de que aquest Llibre està escrit en primera persona, vull dir, que és Moixé que l’escriu com protagonista, que en hebreu se diu “nokhéakh” = “en presència”, mentres que els altres llibres estan en tercera persona, que en hebreu se diu “beNistàr” = “en secret” o “d’amagat”.

Pocs dies abans de morir, Moixé se dedica a rememorar els fets del Poble d’ençà la Sortida d’Egipte i fins l’arribada al lloc on són ara, en front de la Ciutat de Ierikhó (Jericó), a les portes de la Terra Promesa.

El darrer moment

Quan una persona sap que els dies i les hores comptades, normalment intenta aprofitar-les de la millor manera que n’és capaç, cadascú segons la seva personalitat i les seves preferències.

El gran dirigent del Poble d’Israel les aprofita per amonestar, per polemitzar sobre els fets d’aquest Poble.

Un dels manaments més difícild de cumplir és el de l’amonestació (Levític, 19, 17), el de saber renyar una persona quan no se comporta així com pertoca, quan fa un pecat. El principal problema és que, en el moment de renyar-la s’ha d’anar en compte de no ferir-la, de no avergonyar-la davant els altres “i no te carreguis un pecat per causa d’ell” (id, id). I també és difícil, ja que si la persona que renya l’altra, ella mateixa fa les mateixes faltes: per exemple si un mentirós li diu a un altre “no mentis!”, resulta que la seva amnestació no és més que arrogància i vanaglòria, i no ens extranyi si n’és castigat molt durament.

Amor i amor propi

En aquest tema s’ha de tenir molt en compte quina és la raó de l’amonestació. No és una excusa per “posar-lo verd” davant els demés. És, ha d’esser, un intent de fer-li entendre que el seu comportament no és correcte, que l’ha de modificar, que l’ha de millorar. I quan l’amonestador mateix fa la mateixa falta, no pot ser mai que l’altre es penedeixi, ja que el pren per un pocavergonya i no en fa cas de les seves paraules. Igualment, si el fa patir massa, li pot matar l’amor propi, el pot fer desesperar, el pot fer pensar que ja no hi ha res que fer, que és un perdut que ja no té remei ni cura.

Les amonestacions de Moixé són mig amagades en insinuacions, en al·lusions indirectes, per tal de no ferir-los: “Paràn i Tófel, Lavàn , Khatserót, Di-Sahàv, onze dies de camí…”.

Abans de dir que “Com puc carregar jo tot sol la vostra pesaduria i el vostre pes i les vostres bregues?” anticipa uns versets diguent que “El Senyor D. de vostres pares vos multipliqui mi vegades més del que sou, i vos beneeixi tal com vos ha dit”. Després de demostrar que els estima tant que els voldria veure multiplicats per mil, l’amonestació que segueix ja no és tan forta, ja és suportable i ja no ofèn.

Reconstrucció

Més, encara. Quan una persona vol que la seva amonestació sigui positiva, el que ha de fer, en lloc de destroçar l’amor propi del “pecador”, li ha de reconstruir la personalitat, li ha de mostrar les coses bones que té, que són aprofitables, que en pot treure profit malgrat la “patinada” que ha tengut. I millor encara si, en lloc de mostrar-li un altre característica positiva que té, li ensenya a aprofitar la mateixa característica per obrar-hi coses positives.

Interessant és el fet que el manament de l’amonestació, que en hebreu se diu “tokhekhà”, té la mateixa arrel que el mot abans citat de “nokhéakh” – ‘en present’, ‘en primera persona’, en què està escrit el present Llibre del Deuteronomi. Ja que les amonestacions els han de fer “donant la cara”, o millor “cara a cara”, i no escrivint pamflets d’amagat, o crítiques firmades amb pseudònim. Ja que la millor amonestació, per un fill, per un alumne, per un bon amic, és la mera presència, la personalitat, del que li diu.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR