<<Tornar

Comentari a la paraixà de Córakh I

(Nombres XVI 1 – XVIII 32)

Igualdat i fraternitat

Les queixes de Córakh

Córakh se queixa, i Moixé s’enfada amb ell. “Tota l’Assemblea és santa, i el Senyor és dins ella, i per què vos alçau per damunt l’Assemblea del Senyor?” (Nombres 16, 3)

Les protestes i queixes d’en Córakh me semblen conegudes. Quasi diria que les vaig sentir, poc més o manco en les mateixes expressions, en la meva vida pretèrita quan encara sentia qualque sermó dels capellans.

En realitat, mirant-ho tot així, a primera vista, què té de dolent el que diu aquest Córakh? Què no és ver que l’Assemblea és santa? Què no és ver que el Senyor és dins ella? I si això és veritat, per què Moixé i Aharón s’alcen sobre ella?

Quan el Senyor li presentà a Moixé, a començaments del tercer mes de la sortida d’Egipte quan arribaren al desert del Sinai, l’oferta de convertir el Poble d'Israel en el rebedor de la Santa Llei, no li digué que: “voltres sereu un regne de sacerdots i un poble sant” (Èxode 19, 6)? No són aquestes les mateixes paraules, o al manco les mateixes idees, que empra Córakh?

Una altre pregunta convé formular: qui eren aquelles dues-centes cinquanta persones que anaren amb ell? Què volien exactament?

La resposta de Moixé és interessant. Li proposa a Córakh i a tots els seus companys que entrin l’endemà al Tabernacle per oferir-hi l’encens diari. El que el Senyor triï serà l’elegit!

Els 250 destituïts

La Torà indica que els dos-cents cinquanta acompanyants de Córakh eren prínceps de la Congregació, membres del Consell, homes de renom.

Convé tenir en compte que, pocs temps abans, al capítol tercer, la Torà ens explica que els Levites prengueren el lloc que fins ara havien tengut els primogènits. És bo de creure que hi havia moltes persones que acabaven de perdre el lloc d’honor, la glòria i el renom que havien gaudit des de temps immemorials. Aquestes persones podien caure fàcilment en mans de manipuladors com Córakh que, sense tenir els mateixos mèrits, aspiraven fruir dels mateixos honors. “Per què vos alçau per damunt l’Assemblea?” – voltres i no jo!?

No és que Córakh cerqui la llibertat, l’igualdat i la fraternitat com els sansculottes revolucionaris. Ell té enveja del seus cosins

Moixé i Aharón! Com és que ells dos reben tants d’honors i a mi no m’en donen cap?

Els eslògans només són per llevar d’enmig el rei, però en haver fet la revolució, ell serà el que prendrà les regnes dictatòriament.

De què protesta?

Si les protestes tenguessin valor propi, encara rai. El problema és que Córakh embullava fil, demagògicament, per tal d’assolir la seva meta. L’Assemblea és santa. Això no significa que dins aquesta assemblea no hi hagi rangs: cohén, leví i israel. Els rangs no impliquen un valor peculiar major o menor. Senzillament hi ha diferents càrrecs a cumplir dins el Poble. És necessari un dirigent. És clar que la persona més adequada serà la que rebi el càrrec.

En realitat és una queixa dirigida al Senyor: per què el Senyor ha creat un Món amb persones que tenen més seny que les altres? Per què n’hi ha que són més altes o més baixes, amb un quocient intelectual més alt, amb més talent i més aptituts que les altres?

També n’hi ha que saben aprofitar el temps millor que les altres. O que saben cuidar el seu físic i el seu esperit millor que no les altres.

Per què ens ha de saber greu que aquestes persones rebin uns càrrecs més importants?

La presidència

Córakh volia rebre la presidència de la tribu de Leví. Ell era el fill de Iç’har, el segon fill de Qehát, mentres que Aharón era el fill d’Amram, el primer fill de Qehát. Aharón ja havia rebut el gran Sacerdoci i Moixé era el cap de tot el poble. Per tant, pensava Córakh, la presidència de la tribu me correspòn a mi. Però la rebé Elitsafàn, el fill d’Usiel, que era el darrer fill de Qehát.

Per la reacció que tengué, ja podem entendre la causa per la qual perdé el càrrec: era orgullós i envejós. Una persona així, per molt de talent que tengui, no el podem acceptar com a guia.

Efectivament, hi ha persones millors que les altres. Hi ha persones treballadores, n’hi ha que no són peresoses, que no els sap greu rectificar i demanar perdó quan s’equivoquen; que després de sofrir una caiguda saben reunir forces i tornar-se aixecar.

Tanmateix, els valors de Córakh foren trasmesos, una generació rere l’altra, fins que arribà al profeta Xmuel (Samuel) que efectivament el podien comparar a Moixé i Aharón aplegats. Si els valors haguessin anat acompanyats de virtuts, hauria pogut arribar, segurament, a un lloc tan alt o més que el dels seus cosins.

Quina llàstima!

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de Córakh II

La sedició del cosí

La Llei de Moixé

Tant els jueus com els teòlegs d'altres religions, quan parlen del judaisme, parlen de la "Llei de Moixé". No sé si tots se refereixen al mateix concepte, a la mateixa noció.

Per exemple Qórakh, el cosí de Moixé, pensava que "la Llei de Moixé" significava que Moixé, el gran savi, el gran dirigent, el gran legislador, pres d'una 'inspiració divina', havia inventat tota una sèrie de lleis, o les havia traduït i adaptat d'altres cultures [com l'egípcia o la caldea]. A la seva manera de veure les coses, pot ser que això no fa més que ensalçar la figura del seu cosí, ja que és necessària una gran intel·ligència per establir un sistema legislatiu tan complicat.

La veritat és que, amb aquesta afirmació, no feia més que infravalorar aquestes lleis considerant-les com una simple mostra de la intel·ligència humana en lloc de reconèixer la seva essència divina.

És el gran somni dels lliurepensadors i dels filòsofs: conseguir demostrar que la Torà és un invent humà. D'aquesta manera poden declarar que algunes lleis [o totes] ja estan passades, o que necessiten esser retocades o adaptades a la nova voga. I d'aquesta manera poden activar una autosuggestió que els permeteixi infringir les lleis sense sentir els remordiments de la consciència. És un sistema que funciona bastant bé, mentres la persona sigui a bastament caparruda com per ofegar tots els rebrots del subconscient quan se rebel·li contra aquesta autosuggestió; hi ha milions de persones que ho han aconseguit, o al manco que així ho asseguren.

Teologies pagàniques

Bé, i què voleu?!

De veritat, les religions conegudes i per conèixer [paganes o paganitzants] no parlen més que de les essències sulfúriques i volàtils de les divinitats. I quan volen establir unes normes de conducta, no són més que clàusules, sistemes, legislacions, indicacions, arguments, que estan destinats a regular el comportament dels membres d'una societat per tal que no se facin malbé uns als altres. Se sobreentén que cada persona humana en particular, o la societat en general, no tenen cap probabilitat d'assolir una personalitat perfectament positiva. Els teòlegs se'n desmoralitzen, i ens desmoralitzen, abans de començar.

Declarant que les lleis són humanes, per molt 'inspirades' que siguin, ja significa que les poden violar en voler i deixar a lloure els 'instints animals' que són la base de la personalitat humana.

Els orígens humans els podem cercar en alguna branca perduda dels simis primats, ens els homos més o manco sàpiens, més o manco erectus, vuit milions d'anys enrere. Els instints van desenvolupant-se o atrofiant-se; el cervell incrementa les reves arrugues i les seves possibilitats de cavil·lar i d'inventar nous artefactes. Però el contacte amb el Creador és impossible; no pot existir cap casta de missatge diví dirigit a l'home.

Per tant la sedició de Qórakh era massa criminal com per poder demostrar cap clemència cap a ella.

No tan sols que rebaixava el nivell, el valor, de les lleis de la Torà, sinó que menyspreuava la pròpia essència humana.

El fet que el Creador ens entregui les lleis immutables de la Torà significa que la persona humana és capaç de complir-les i és capaç de model·lar la seva personalitat en conseqüència. Significa que dins el cos del "primat" hi habita una ànima divina que vol i pot estar en contacte amb el Creador.

L'encens

Per restaurar la confiança en el missatge de Moixé són necessàries una sèrie d'accions que demostrin l'existència d'aquesta ànima espiritual, divina. En el Tabernacle, l'ofrena de l'encens era la corresponent a la de l'ànima. Vull dir que hi havia pecats considerats 'carnals', causats pel cos físic, que havien de ser expiats amb ofrenes carnals, cremant els cossos físics dels animals, mentres que l'ànima tenia l'ofrena especial de l'encens. Hem de tenir en compte que, en hebreu, l'esperit, el vent i l'olor són quasi idèntics.

L'encens en mans de Qórakh causa la mort, i en mans d'Aharon fa aturar l'epidèmia. L'esperit malmenat en mans del dissident, que no vol acceptar son origen transcendental, és la causa la mort absoluta. L'acció positiva d'Aharon, quan entre al Tabernacle i fa l'ofrena de l'encens damunt l'altar, ensalça l'esperit diví de l'home i retorna la vida enmig de l'epidèmia mortal.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR