<<Tornar

Comentari a la paraixà de BeHa’alotekhà I

(Nombres VIII 1 – XII 15)

La fuita de l’escola

Preparacions pel viatge

El viatge dels Fills d'Israel des del Mont Sinai cap a la Terra Promesa no és un viatge senzill.

El sol fet d’estar en camí en lloc d’estar assentat a un lloc qualsevol, ja és problemàtic. El camí és un lloc de sorpreses, un lloc inestable. Àdhuc avui en dia, en què sembla que els camins ja estan conquerits pels mapes, per les guies, pels informes de tràfic, etc., encara segueixen exigint un alt deute d’accidents. No ens hem d’equivocar: els morts no són per causa de la velocitat o per manca de mesures de seguritat. El problema és el fet de que quan la persona surt al camí, en realitat entra a un lloc inestable. I aquesta pertorbació és perillosa.

És clar que quan aquesta sortida se fa d’una manera ordenada, ben planetjada i organitzada, els perills queden contrarestats i quasi anul·lats. Aquest és el motiu de totes les preparacions del començament del Llibre dels Nombres, que és el Llibre del Camí. Primerament se fa un cens de les persones que participen en el viatge, com faria el guia d’un grup de turistes que surten de l’hotel per anar a visitar un museu o un lloc per l’estil. La paraixà de B’ha’lotkhà ens presenta també la columna de fum i les dues trompetes d’argent que han de servir igualment per ajudar la gent que no perdi el bon camí.

Hem decidit, també, per quin ordre han de partir els campaments, quina tribu va davant i quina ha de recollir tots els campaments.

Fugir d’escola

Tanmateix, ja a l’hora de partir sorgeix un problema inesperat.

Els Savis analitzen l’expresió emprada a la Torà i en treuen una conclusió inquietant. La Torà diu que “partiren de la Muntanya del Senyor” (Nombres, 10, 33), i el gran comentarista Ramban (Rabí Moixé ben Nakhman, el gironí), en nom del Midràix, diu: “com un infant que fuig d’escola, per por que no els afageixi més manaments”.

Sembla desconcertant, ja que fins ara haviem rebut una impresió més positiva de les reaccions del Poble a l’entrega de la Torà. En el Llibre de l’Èxode, cap. 19 i 24, podem trobar expresions entusiàstiques: “farem tot el que ens ha dit el Senyor!” i la famosa expresió “farem i escoltarem” (24, 7). Ha passat poc més d’un any, en què han tengut temps de construir el Tabernacle, amb l’aportació de tots els membres del Poble. És possible que en aquest any, l’entusiasme hagi davallat d’una manera tan dràstica que ara “fugen de l’escola”?

A continuació de la nostra paraixà, en el capítol 11, comencen els problemes d’una manera més explícita. El poble protesta i el Senyor s’enfada. La protesta és que ‘anyoren’ els peixos que menjaven de franc a l’Egipte. Al desert, és clar, no hi poden trobar peixos per molt que estiguin disposts a pagar. A quin preu se refereixen, indirectament, quan diuen que a l’Egipte era de franc? Aquí també tenen provisions de franc: el mannà!

El preu de la vida

No. Ells se refereixen al preu de la nova vida, que han rebut als peus de la Muntanya del Sinai: a partir d’aquest moment, han de pagar amb la moneda dels Manaments, del bon comportament, per poder rebre les seves necessitats. Aquest és el veritable sentit de la “haixgahà”, l’Omnipresència divina. Com un mestre d’escola que vigila el comportament dels alumnes i els dóna premis o càstigs segons la seva conducta.

Els alumnes, àdhuc aquells que se comporten perfectament, no poden suportar la tensió de l’omnipresència del mestre. A la primera oportunitat en fugiran. S’estimen més perdre els premis, que no haver de sofrir la mirada escrutadora d’un superior.

En realitat, el mestre tampoc no té cap interès en haver de “perseguir” amb la seva mirada el comportament dels alumnes. La meta és que els infants surtin d’escola i tornin a la seva vida normal aplicant-hi les normes de conducta i els coneixements apresos a escola. No tan sols per manca o no de possibilitats de seguir-los per tot arreu, sinó perquè, d’aquesta manera, l’aprenentatge no té cap sentit.

El problema no consisteix en que l’alumne “surt” d’escola, sinó que en “fuig”.

Aquesta fuita, lògicament, causarà contrarietats i problemes, ja que l’alumne, per demostrar la seva “llibertat”, moltes vegades voldrà fer coses que sap que van en contra del que ha après a l’escola. “Perquè sí”, per tal de demostrar la seva independència.

No és d’extranyar, doncs, que surgi immediatament un problema de liderat. Moixé se queixa davant el Senyor que no els pot portar en braços com fa un mainader amb l’infant (id. 11, 12).

Efectivament, ja és hora de que la criatura vagi a peu, per compte propi, a son ritme. El liderat de Moixé, monàrquic, ha d’esser baratat per un altre, el Sanedrí.

No vol dir que amb aquest nou sistema ja no hi hagi més problemes. Només vol dir que, quan l’infant pren iniciatives pròpies, ja no el poden seguir dirigint donant-li la mà a cada passa que doni. Igualment el poble, no pot seguir baix la tutela única de Moixé. L’institució del Sanedrí implica tant el Jutjat com el ministeri de cultura i d’aprenentatge, ja que ells estaran encarregats de guiar el poble, tant individualment com en conjunt.

Han de passar encara moltes etapes fins que el Poble d'Israel arribi a una majoria d’edat en què l’independència no signifiqui revolució, en que idees pròpies no impliquin menyspreu cap a les altres.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de BeHa’alotekhà II

La Tribu que se separà de Càin

Les preparacions

Ha passat quasi un any davora la muntanya santa del Sinai. Arribaren el primer dia del tercer mes i dotze mesos més tard, el dia vint del segon mes, se preparen tots per partir.

Ho tenen ja tot preparat:

El núvol que tapava el Tabernacle, el núvol que anteriorment havia cobert el cim de la Muntanya de Sinai i que quan consagraren el Tabernacle s’hi traspassà, s’ha alçat ara i ha començat a estirar-se en direcció a la Terra Promesa per indicar-los el camí a seguir. (cap. 9, versets 15-23)

Moixé ha fet sonar les dues trompetes d’argent amb el sò especial de “teru’à” que indica l’ordre de partida pels diferents campaments. (cap. 10, v. 1-10)

Tothom ha aplegat les tendes, ha recollit la família i els utensilis i estan preparats per moure’s. (cap 9, v. 17)

Els Sacerdots han tapat els altars, el canelobre i l’Arca del Pacte amb la roba adequada (cap. 4) i els Levites han desmontat el Tabernacle (cap. 10, v. 17) i l’han acomodat damunt els carros que els regalaren els Prínceps de les Tribus (cap. 7, v. 2-9)

Què més els manca? No res!

El sogre

No, encara no poden partir.

Moixé se dirigeix al seu sogre (o al seu fill) convidant-lo a venir amb ells a la Terra Promesa i assegurant-li que el faria partícep de totes les coses bones que el Senyor els donàs. (cap 10 v. 29-33)

Però el sogre no accepta.

Bé, no ho sé. Segons el que diu aquí, no està a bastament clar el que feu finalment, ja que la negativa és al verset 30 i a continuació Moixé segueix insistint, i pot ser que, al final, accedís.

Però al llibre de l’Èxode (cap 18, v. 27) diu que Moixé l’envià al seu país!

Si no tenguéssem més que els cinc llibres de la Torà, tal vegada no en sabriem el desenllaç. Heus aquí que el Llibre dels Jutges, ja al primer capítol, ens parla de la Tribu de Qení, del sogre de Moixé, que habitava la Ciutat de Palmes (Jericó) i passaren a viure amb la Tribu de Judà, i més endavant (cap 4) els trobam davora el Llac de Qinéret, i al primer Llibre de Samuel (cap. 15) són a banda del desert de Xur, en direcció d’Egipte, etc.

I els Savis expliquen que, efectivament, el Sogre tornà al seu País, però no ho feu per quedar-hi, sinó per recollir la seva família i llavors anar a la Terra Promesa, on hi visqué servant els Manaments de la Torà, com els Fills d’Israel, encara que acampaven per separat.

La Tribu que se separà de Càin

L’expresió emprada al capítol 4 dels Jutges és extranya: “Héver, el qenita, separat de Càin, un dels fills de Khovàv el sogre de Moixé…” Què vol dir que se separà de Càin? A quin Càin se refereix?

L’únic que coneixem amb aquest nom, és el fill d’Adam, el primer assassí. Això dóna lloc al Llibre del Zóhar (Gèn. pàg 28b i Núm. pàg 122a) a explicar el comportament de Moixé a la sortida d’Egipte.

La Torà diu que molta de gent sortí amb els Fills d’Israel quan s’obriren les portes de l’esclavitud. Aquesta gent, que no devia tenir cap altre lloc on anar, seguí amb els Fills d’Israel per dins la Mar Roja i fins la Muntanya de Sinai, i a la nostra Paraixà (Num 11, 4) ja diu que causaren problemes. Moixé tenia moltes esperances posades en aquesta gent que venia amb els Fills d’Israel, ja que Moixé tenia un esperit universalista que li feia cercar la possibilitat d’escampar la Paraula Divina entre els altres Pobles de la Humanitat. Quatrecents vuitanta anys més tard, el Rei Xelomó se casava amb princeses d’arreu del Món amb la mateixa intenció: la d’escampar el missatge de la Torà, mitjançant les seves dones, a totes les nacions. Ambdós fracassaren en aquest intent.

Quedava la Tribu del seu sogre, que era Midianita, descendent d’Avraham (Gèn 25, 2), però que representava en petita escala els pobles del Món, els fills de Càin, els negatius, els allunyats de la Llum Divina. Moixé volia, amb tota l’ànima, que la Torà no romangués per un sol moment com una religió nacional privada del Poble d’Israel. El missatge és universal, i l’havien de compartir, encara que no fos més que amb un altre Poble.

Hovàv se separava de Càin, de la fosca de la Humanitat, de les tenebres dels que se reten als impulsos animals, per juntar-se amb els Fills d’Israel que acceptaven les pautes divines de comportament. En el moment de rebre la Torà, el sogre no hi era. No sé si hi era físicament o no, però segur que no hi era encara espiritualment. S’estorbà una mica més en arribar, però quan vengué a rebre la Torà, ho feu per mitjà del Poble d’Israel.

Tanmateix, ells mateixos se convertien en intermediaris entre el Poble d’Israel i els altres pobles del món, i la Traducció de Unqelus els denomina “els Pacífics”, o sia, els que feien les paus entre Israel i les altres nacions.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de BeHa'alotekhà III

Entre el Caos i l'Utopia

Tomàs Moro

Heu sentit parlar mai de Sant Thomas More? Se tracta d'un misser ('abogado', en mallorquí) i humanista anglès nascut l'any 1478 i canonitzat el 1935. El Papa Karol Józef Wojty?a (Joan Pau 2), l'any 2000, el proclamà patró dels polítics i dels governants. Ok?

Bé, pot ser que si coneixeu la seva obra, un joc de paraules greques: bonlloc-enlloc, que se converteix en un concepte abstracte en tots els idiomes: utopia.

Diuen que era mig inspirada pels seus amics Erasme de Rotterdam i el criptojueu valencià Lluís Vives. No era més que una crítica al govern. Especialment al govern anglès de la seva època.

El llibre d'Utopia parla d'un país ideal, sense guerres i sense problemes. Una societat dirigida de manera que no hi hagi enveges ni rivalitats.

No l'he llegit tot, que no tenc temps per coses d'aquestes, però dedica un capítol als magistrats, i a la manera en què són elegits.

En aquesta obra, importantíssima al manco per la repercussió que ha tengut fins els nostres dies, el gran problema, el centre del quid, el nucli de la controvèrsia, com sempre, és el govern, o sia, la manera de dirigir (o controlar) la plebs.

Leadership

Podeu estar segurs que no és un invent d'aquest escriptor anglès.

Els grecs ja en varen escriure llibres, els grans pensadors ja hi pensaren prou. I totes les comunitats de tots els credos, de totes les races i de totes les categories arreu del Món segueixen discutint apassionadament el tema.

Sembla que en català no en tenim una paraula apropiada, i no hi ha més remei que emprar la derivada de l'anglès: liderat (>leadership).

Qui és el líder, el dirigent o el cap del grup? Quines qualitats ha de tenir? Qui hi pot aspirar, amb esperances factibles d'assolir-ho?

I per quin motiu ha de ser un ( o una), i no un triumvirat (o troika), o un consell (o soviet), o una res pública on cada decissió sigui votada, decidida i executada per tots els membres?

Dins un matrimoni, qui decideix el trajecte de l'excursió, el menú del dinar, el nom dels fills?

Dins una ciutat, un país?

A l'hora de posar la papereta dins l'urna, a les eleccions municipals, o a les autonòmiques, etc…; quins són els criteris per trobar el dirigent, el líder, el cap d'estat…?

Caos

Per desgràcia, a les democràcies actuals no podem triar massa. Els partits ens donen una llista de candidats, i els que rebin més vots seran els que comanin. I el partit que rebi la majoria dels vots, després d'una o dues voltes d'eleccions, serà el partit que governi. I des del moment que arriba al poder, poca cosa podrem fer ja per controlar les seves accions.

Els jueus diuen, mig en broma i mig seriosament, que tres persones discutien sobre el primer ofici del Món (no el que diu popularment la gent sense consciència). El metge diu, que el primer ofici fou el seu, ja que el Creador feu una operació per treure la costella d'Adam. L'arquitecte diu que el seu fou anterior, ja que havia de compondre tot el caos que hi havia. I el polític diu: i qui feu tot el caos, eh?!

La nostra època no és la ideal.

Hi ha hagut èpoques molt pitjors, és clar. Tiranies i despotismes, monarquies absolutes i revolucions anàrquiques. Sembla com si des del moment en què el poblet ideal on tothom hi conviu plàcidament (?!!?) se converteix en una metròpolis o en una nació, ja no ens podem permetre el luxe de gaudir dels governants.

El problema desperta cada vegada que el govern actual s'acosta al final de la seva cadència i els partits renoven llurs programes electorals, els ideals, les utopies.

En temps normals, la gent dedica poca energia a l'hora de posar en clar les seves idees polítiques, que estan poc més o manco definides. Però quan hi ha crisi, quan els acords i els convenis trontollen o s'esfondren, quan les premisses desapareixen o queden mutilades, no hi ha més remei que aclarir les idees de bell nou. I torna despertar l'espectre del líder ideal.

Espectre

Perquè és un espectre. Ja que no arribarem mai a trobar un dirigent que sigui capaç de convertir els ideals sublims (utòpics) en faits accomplis. Quina llàstima, no és veritat?

La paraixà de B'ha'lotkhà parla, entre altres coses, de la crisi de govern. I hem de tenir en compte que se tracta del govern de Moixé! El pobre home diu: "no puc, jo tot sol, encarregar-me d'aquest poble tan feixug! Si me feis això, millor matau-me, si vos plau, per tal que no vegi la meva desgràcia…" (Nombres, 11, 14-15)

La solució per aquesta crisi és la fragmentació i la distribució de les jurisdiccions. Setanta jutges. El problema és que no sempre la fragmentació és tan ideal, ja que això pot causar la manca de coordinació i de sincronització, les rivalitats, etc…

La veritat és que, fins que arribem a la solució ideal que ens presenti la figura del Messies, crec que haurem de solucionar per compte propi els problemes. Hem de lluitar contra la mala imatge que els polítics han creat del seu propi ofici, i seguir millorant el sistema de govern, i per això no hi ha més remei que hi entrin persones idealistes però pràctiques, conscients dels perills de fossilisació i de deterioració que s'hi presenten, fins que s'hi converteixin en majoria. Tal vegada el Messies estigui esperant pacientment (?!?) que noltres li solucionem els problemes més bàsics, abans que ell vengui per solucionar els més complicats…

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR