<<Tornar

Comentari a la paraixà de BeMidbar

(Nombres 1, 1 – 4, 20)

El camí

Adolescents

El Llibre dels Nombres és el quart d’entre els cinc del Pentateuc, la Torà. Els tres primers ens detallaren les arrels del Poble, la seva naixença i la seva personalitat.

Ara començam una nova etapa, ja que en aquest llibre en especial trobam el Poble en camí cap a la Terra Promesa i en aquest camí hi ha força dilemes i problemes i crisis. És, podriem dir, l’adolescència del Poble. El lloc on se mesuren el seu potencial, els somnis i les esperances amb les controvèrsies de la crua realitat, els antagonismes, el cansanci i la desesperança. El lloc on s’arriben a coneixer les veritables forces de cadascú i la manera d’usar-les. El camí és la vida en si. Ple de perills, ple de sorpreses, ple de caigudes.

Les caigudes són quasi completament inevitables, i no les hem de témer. El problema no és la caiguda i el fracàs, la questió és el que vé just després. El Llibre dels Poverbis diu (XXIV, 16): “Set vegades cau el just, i s’aixeca”. Si una persona és capaç d’aixecar-se després de la caiguda, té el futur assegurat.

Els cont als meus alumnes, com una il·lustració, que un nin de set anys contempla el seu germà d’onze mesos que prova de fer les seves primeres passes, i cau. I quan veu que ja van moltes que cau, s’en riu, diguent: “què ho és de betzol! Què no veu que no ho conseguirà mai, de caminar?”

Els Savis d’Israel asseguren que una persona no arriba a aprendre, de bon de veres, una lliçó, si no hi travela.

Saber caure

Però hem de saber cóm fer-ho per aixecar-nos. La primera lliçó que donen a les classes de judo és saber cóm caure i saber aprofitar l’empenta de la caiguda per aixecar-se. I convé saber de bell antuvi quíns poden ésser els perills, i provar de preparar-se per tal de sobrepassar-los.

El Llibre dels Nombres és el llibre del camí, el llibre de les caigudes i el llibre que ens ha de donar la recepta de cóm fer-ho per no romandre ajeguts en terra.

Comença explicant que hi ha necessitat crítica de que cada ú sàpiga on és mare, a on pertany, quí va abans i quí va després. Ordre militar. Això no vol dir que no hi hagi excepcions, però han de ésser excepcions d’un ordre ja determinat.

Els exèrcits que hi surten a la porció de la setmana no són necessàriament exèrcits militars, ja que el mateix mot s’empra al segon capítol de la Torà: “foren concluits els cels i la terra i llurs exèrcits” (Gèn. II, 1). Són més bé uns exèrcits de treballadors, de gent que té una mateixa meta i està coordinada per un comandant superior.

Això fa por. A mí, particularment, me fa recordar els números infames que els nazis estamparen als braços dels jueus als camps de concentració i d’extermini. El número d’identitat, que resta de la identitat personal, que et converteix en una estatística.

Numerus humanus

Però els Nombres, els números del nostre llibre són el contrari, són números personalitzats, que te donen la teva importància i el teu lloc. Els jueus no compten mai les persones directament [sinó per mitjà d’un objecte qualsevol], ja que així s’el senyala massa directament i hi ha perill que ressaltin els seus defectes particulars i siguin massa pesats com per permitir la seva existència. Però mentres pertany a un grup, mentres sigui part d’un col·lectiu positiu, encara que son valor cardinal sigui petit, se pot salvar del perill.

És molt important entendre aquest aspecte, i no són coses que se puguin fer amb quatre retxes. Cadascú s’ha de plantejar personalment quin és el seu lloc, quin pes té dins el seu grup i cóm se lliga amb els altres membres del grup i dels altres grups per seguir endavant. Quina és la seva aportació al conjunt, ja que, no me diràs que vius tot sol i independent dins aquest món? No me diràs que penses sobreviure tot solet i per les teves pròpies forces mentres tots els altres naufraguen? I si tots volen agafar el timó i no hi ha ningú que vulgui remar…?

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de Bemidbar

Llaços i barreres

El llaç familiar

“Així feren els Fills d'Israel, tal com havia ordenat el Senyor a Moixé, acamparen per senyeres i marxaren cadascú amb la seva família i segons la casa patriarcal”. (Nombres 2, 34)

Podem veure com a la base del Poble d’Israel volgué el Senyor que cada individu conegui la seva família. Tant és així que, quan arribaren a la Terra d’Israel, cada tribu tenia la regió que li pertocava, i cada família tenia la seva parcel·la particular.

En realitat, la repartició de la Terra d’Israel entre les tribus i les famílies tenia una importància capital, i algunes de les lleis més importants no tenien vigència abans del cumpliment d’aquestes condicions.

Per exemple, les lleis del ‘iovel’ [jubileu], que estableixen que quan una persona se veu obligada a vendre la seva parcel·la, podrà rescatar-la en qualsevol moment que reuneixi els diners necessaris per pagar el seu valor. Igualment, la llei que imposa la obligació de rescatar les parcel·les dels familiars, dels cosins o dels nebots, o en cas d’haver caigut en desgràcia i veure’s obligats a convertir-se en esclaus, que els parents tenen dret a rescatar-los en qualsevol moment, aquestes lleis depenen del fet que totes les parcel·les estiguin repartides entre tots els membres del Poble d’Israel.

Àdhuc la possibilitat d’acceptar neòfits a la Terra d’Israel, d’aquells que no volen complir totes les lleis particulars del Poble d’Israel sinó que se contenten amb el compliment de les set Lleis dels Fills de Noé, cosa que els permet viure lliurement a la Terra d’Israel, depenen igualment de la repartició de les parcel·les entre les famílies de cada tribu.

També, quan una persona se veia obligada a vendre el seu terme, només ho feia fins l’any del ‘iovel’, vol dir que al cap d’un màxim de cinquanta anys, la família retornava a la seva parcel·la. D’aquesta manera, la desconexió entre els membres d’una mateixa família o d’una tribu, no podia durar massa.

La questió és: per què el Senyor li dóna tanta importància als llaços familiars?

La cadena

I la resposta és que cadascú en el Poble d’Israel ha de considerar-se a si mateix com una anella de la llarga cadena de les generacions, cadena que comença a la Sortida d’Egipte, o quatrecents anys abans, amb l’elecció d’Avraham, i acabarà al final dels dies. El jueu no pot considerar-se mai com un membre biopsiat, com un individu isolat que viu a la seva generació sense tenir cap connexió amb el passat i el futur.

Rabenu Ionà el Gironí (al començament de “Xa’aréi ha-Avodà”) diu que el record de la grandor i les virtuds dels avantpassats ajudaran a la persona per tal que visqui una vida més correcte, per no fer-los avergonyir a la fossa. Segons l’apotegma francès que diu que “noblesse oblige”. I que quan no reconeix la grandor pròpia ni la dels avantpassats, més fàcilment pot degenerar al mal comportament, quan no té una mostra familiar a què aspirar.

Diu el Midràx que quan Bil’am els vegé i els volgué maleir, no els pogué maltocar, ja que diu: “alçà Bil’am els ulls i vegé a Israel que acampava per tribus” i protestà diguent: ‘qui pot ferir aquesta gent que coneix els seus pares i les seves famílies?!’ i d’aquí podem aprendre que les senyeres eren una barrera a favor d’Israel.

La barrera

Per tal que una persona se pugui desenvolupar correctament, és necessari que gaudeixi d’unes llibertats mínimes de moviment, de pensament i de conducta. Com més llibertat rebi, més possibilitats de progrés tendrà. Quan una persona se sent cohibida no gosarà intentar coses noves, no s’arriscarà a prendre camins nous. La restricció causarà l’ofec espiritual i cultural de la persona i de la generació en què viu. No hi ha més remei que saltar o rompre les barreres que l’estrenyen, per tal de començar una nova perspectiva.

Això és veritat, és indudable i és reconegut per tots els Savis d’Israel. Ells mateixos, per poder arribar al que arribaren, varen haver de baratar alguns conceptes que els restrenyien.

Tanmateix, ells també reconeixen i ens ensenyen la necessitat de conservar unes barreres generals, uns marcs amples que permetin el desenvolupament dels individus però que els conservin dins el Poble d’Israel, dins el Servei del Senyor, dins la cultura i el tarannà nacional.

Les barreres de la família són barreres amicables. Ja podem veure que per moltes animalades que faci el fill, sempre podrà sentir-se part integral de la seva família: és un llaç que és mal de fer rompre’l. I poques vegades el fill se voldrà desentendre per complet de la seva família.

Les paraules de Rabenu Ionà afegeixen un nou matís: el desenvolupament particular d’una persona que sent els llaços familiars ferms i sans, no podrà anar mai en contra d’aquesta institució natural, ni en contra del que ella representa.

És clar que no totes les institucions familiars que hi ha al món són positives, i aquí ens aturam per donar gràcies al Creador per haver nascut dins una família amb estàndards alts i positius. Les famílies jueves arreu del Món reben el reconeixement general de donar suport i abonament als seus membres. Som molt benaventurats d’haver nascut en famílies així.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR