<<Tornar

Comentari a la paraixà de BeKhucotài

(Levític XXVI 3 – XXVII 34)

La casualitat

Caparruts

Hi ha gent caparruda que se passeja pel món. És bo, això d’esser caparruts. Els que no ho són, estan en perill de desanimar-se dels projectes que se proposen, cada vegada que s’els presenti la mínima dificultat.

Una persona que no sigui caparruda, no farà més que coses que li agradin i que no siguin massa complicades, ja que en cas de no agradar-li, s’estimarà més baratar-les per altres més agradables i no hi haurà qui el persuadeixi en continuar. I en cas d’esser massa complicades, anirà a cercar-ne d’altres que no ho siguin tant, malgrat que siguin de valor menor.

El Poble d’Israel és un poble de caparruts. Si no ho fos, no podria arribar a sobreviure fins avui dia com poble independent, com poble molt diferent de tots els altres.

Les inquisicions, les persecucions, les expulsions, les matances, haurien provocat unes onades d’assimilació cultural i religiosa, que haurien fet desaparèixer el fenomen del Poble d’Israel.

L’identitat

És clar que no és sols pel fet d’esser caparruts, que hem conservat la nostra identitat a la llarga de quasi quatremil anys de dificultats. També és pel fet d’haver-nos identificat interiorment amb el missatge que noltres propagam. Ens identificam amb ell, ja que en realitat aquest missatge és la nostra identitat. I sense aquest missatge, ja no seriem noltres.

Ah, però ja n’hem vista de gent que perd l’identitat pròpia per un plat de ciurons! Què no heu vist mai ningú que estigui dispost a vendre sos ideals per un càrrec polític, per exemple? Què no hi ha ningú amb l’espina vertebral elàstica, homes polifacètics, que no pots saber mai quina cara és la veritable?

I no tan sols per mala fe. N’hi ha molts que se cansen de la lluita, que se desanimen, que se senten derrotats, que se desil·lusionen del que pensaven que fos el més gran ideal, i perden la seva identitat, i ja no saben qui són en realitat.

Virtut?

El fet d’aferrar-se obstinadament a un ideal sense abandonar-lo per res del Món, és una virtut lloable. I molt més, com més grans siguin les dificultats.

I el Poble d’Israel és un Poble de caparruts.

Així ho diu el Senyor, al Llibre de l’Èxode (32, 9): “He vist aquest Poble, i és un poble caparrut!”

Bé, això ho deia en el sentit negatiu, és clar, després de fer el Vadell d’Or.

És el problema dels caparruts: pot ser que s’entossudeixin en coses negatives. Ja que quan una persona és obstinada, ho serà en tots els aspectes i en tots els temes, tan si són bons com dolents. Quan n’agafa un, no el pot amollar! És com pujar a un avió errat, que s’enfila amunt i no pots baixar-ne fins al final del trajecte. I el truc és saber triar els bons motius per obstinar-s’hi. I l’inconvenient és quan un s’obstina en el punt equivocat.

Cec

L’obstinació pot causar un efecte d’orbetat, que impedeix veure els punts positius que hi pugui haver als obstacles, ja que si l’obstacle va en contra del meu punt de vista i és el que té raó, doncs això significa que jo no la tenc! I com que això és impossible, ja que la caparrudesa m’ho impedeix, doncs no puc reconèixer les veritats dels meus adversaris.

La caparrudesa qualificarà, pel mateix motiu, qualsevol victòria de l’adversari com una casualitat. Jo sempre tenc raó, només que aquesta vegada, per casualitat, l’altre m’ha guanyat. L’obstinació no em permet veure que, pot ser, l’altre tengui uns motius més justificats o unes idees més clares.

I quan aquest “altre” és el Creador, el problema ja és ben greu.

Casualitats

A la paraixà d’aquesta setmana, el Senyor parla de la “casualitat”, le’atsar. Vull dir, que és així com els Fills d'Israel se prenen el fet de sofrir tota una sèrie de calamitats com “una casualitat”.

El mot en hebreu és “qéri”, de l’arrel “qarà” [verb], o “miqré” [subst.], que significa “ocurrir”, “esdeveniment”.

Ens resulta molt difícil comprendre i acceptar que tots els esdeveniments que ens succeeixen, en realitat vénen del Creador. Tant els bons com els desagradables.

En realitat, com podem veure en les descripcions de la nostra paraixà, justament els desagradables són els que ens envia el Senyor per tal d’ajudar-nos a descobrir unes forces espirituals que encara no hem desenvolupat a bastament, o per rectificar uns fets que no hem sabut executar correctament.

No hi ha casualitats, al món. Són missatges del Creador que ens han d’ajudar a obrir els ulls davant la nostra pròpia realitat.

Un vell conte diu que una persona, caminant a la vora de la mar, girà el cap i va veure que davora les seves petjades a l’arena, n’hi havia d’altres que anaven just davora les seves. Però se fixà en un fet escandalós: de tant en tant les petjades desapareixen, justament en els moments més crítics!

-Per què, justament quan venguéren els moments més difícils, m’abandonares?

-No t’hi has fixat bé – vengué la resposta, - les petjades que desapareixen són les teves! En els moments més difícils, quan ja no podies caminar, t’he alçat en braços!

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR