<<Tornar

Comentari a la paraixà de Lekh-Lekhà I

(Gènesi XII 1 - XVII 27)

L´estel de Llevant

Dosmil anys d'espera

Han pasat ja dosmil anys de fosca i de silenci. Dosmil anys en què la Presència del Creador no era visible, en que el Món se comportava com si el Creador no existís, i com si se formàs una gran barrera entre Ell i les seves criatures. Les Seves intervencions eren quelcom que podriem denominar com 'negatives': la destrucció del món en temps de Nóah, o la dispersió de les famílies a la Torre de Bavel.

No és aquesta la Presència Divina que el Món espera.

És veritat que a cada generació han aparescut persones justes i bones que cumpleixen la voluntat del Senyor encara que per fer tal cosa han de viure una vida d'ermità, separats del Món que, encara després dels dos gran càstigs, segueix degenerant-se molt ràpidament.

Els justs no perden res de la seva santetat, de les seves virtuts, però tothom sap que cap d'ells no és la gran figura que el Món espera. Una figura especial que consegueixi fer retornar aquella Presència Divina que tothom sap que existeix a qualque part o banda, però ningú no sap com trobar-la, com fer-la visible o palpable. El fet que les bones persones s'amaguin per poder continuar en llur beatitud no aconseguia treure el món de son degeneració, llurs oracions no salvaven la gent dels desastres que els sobrevenien.

Per exemple, quan el rei Nimrod començà la construcció de la seva famosa Torre a Bavel, amb l'objectiu de "lluitar" contra l'intromisió del Senyor en les vides particulars de la gent, hi va haver una tribu que no hi volgué participar, la tribu d'Axúr, i se separaren de la resta [1] i tornaren cap el nord per tal de fundar-hi unes noves ciutats, les de Ninvé (Nínive), R'hovot Ir i Càlah, i el Senyor els recompensà convertint son país en un lloc més formós que el Paradís d'Éden [2]. Però aquesta tribu fogia del perill en lloc de donar-li la cara i combatir-lo. No se sentien capaços de discutir les ordes que els donava el rei Nimrod, de declarar que no se podia lluitar contra els manaments del Senyor. Potser fossin gent realista, que se n'adonaven que no tenien cap possibilitat de ganyar en una discusió així contra el rei, i més quan la majoria de la gent s'estima més alliberar-se'n del 'jou' dels manaments divins que l'angoixen. I per això, per no fer part amb ells i per no haver de discutir, s'allunyaren i fundaren un nou país.

Avraham era diferent; ell no fugia de la societat per aïllar-se dins una cova de l'Himalaia, o de Montserrat. Ell vivia dins la comunitat i s'exposava a grans perills quan lluitava per dir una veritat que li feia bullir la sang. Podia haver-ho evitat fugint junt amb la tribu d'Axúr, que eren parents seus. Però ell romangué a Bavel per demostrar a tothom l'absurditat i la beneitura de la construcció de la Torre. Malgrat el perill en què posava la seva propia vida.

I quan trobava una familia en desgràcia no se limitava en pregar per ells o en donar-los almoina, sinó que els tractava com si fossin la seva pròpia família: els adoptava de tot cor. Així se formà una colla d'adeptes, de gent que Avraham havia "fet", com diu la Torà en hebreu, [i no 'personal que havien adquirit' com tradueix la Bíblia de Montserrat, seguint el rastre de les traduccions anteriors], vol dir que els havien convertit en persones humanes, els havien restituït l'honor, la personalitat, els havia alçat el cap.

La personalitat d'Avraham no coneixia fronteres, era perfectament universal: "es beneiran en tu totes les famílies de la Terra" [3] 'àdhuc els vaixells que van de Gàlia a Hispània, no naufraguen gràcies a les oracions d'Avraham' [4]. Aquesta internacionalitat es posa a prova en la pròxima paraixà quan el Senyor li comunica que, per causa de llurs pecats, estan a punt de morir tots.

D'altra banda, encara hi ha un perill espantós: Avraham i la seva muller són estèrils.

Vol dir que no poden tenir descendència, no poden tenir continuïtat. Vol dir que aquest tipus de vida no és apte per la massa del poble, sinó tan sols per individus solitaris, que duen una vida ascètica.

El Senyor el treu fora d'aquest concepte. Avraham ha de construir una família de gent justa, una tribu, un poble. La seva internacionalitat ha d'anar ensems amb l'esment envers d'una família pròpia. I aquesta lluita entre dos ideals que semblen contraposats li causa maldecaps molt forts.

Per primera vegada ha de sortir amb armes en mà per alliberar son nebot Lot que, per la seva gran cobdícia, havia anat a viure prop de Sdom [Sodoma] i cau en captivitat dels quatre reis que venen a cobrar els deutes de les cinc ciutats del Plà del Iardén [Jordà] que no havien pagat durant tretze anys. Com és possible que Avraham lluiti i mati gent?! Ell mateix n'estava del tot espantat, fins que el Senyor l'ha de confortar diguent-li que no s'apuri, que al contrari, se mereix un gran premi pel que ha fet [5]. D'aquest nebot n'han de sortir, anys més tard, dos personatges claus pel regne d'Israel: Rut la Moabita i Na'amà l'Ammonita. El profeta Ieixaià [Issaïes] diu, al capítol 41, "qui despertà de llevant la justícia?" [6], referint-se a Avraham. Una gran lluminària que ha de donar llum per mostrar el camí a tota la gent del Món, notre pare Avraham. No ens resta més que estudiar bé els seus camins i adoptar-los per conducta pròpia.

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

[1] (vegeu Gènesi 10 11)
[2] (vegeu Iekhesqél [Ezequiel] 31 3 etc)
[3] (Gènesi 12, 3)
[4] (Talmud Bavlí, Ievamot 63a)
[5] (Gènesi 15 1)
[6] (la traducció de la Bíblia de Montserrat és espantosa!)

Comentari a la Paraixà de Lekh-Lekhà

(Gènesi 12, 1 – 17, 27)

L´home llop

El Terror dels déus

Ja ha viscut ja Humanitat una època fosca i terrible. Ja ha viscut baix el terror del llibertinatge nat d'una llibertat mal parida i mal educada que en lloc de donar alegria i obrir els horitzonts, ens engruna com una armella inquisitorial.

La fosca més negra és quan l'esperit no coneix cap esperança, quan l'ànima està tancada dins l'incertitut de la lluita folla dels déus.

El Món de l'idolatria pagana presentava un panteó anàrquic, on els déus lliuraven una lluita infinita i impredecible, on Posidó es barallava amb Zeus, o Bà'al amb Moth, o Ra amb Osiris, o Tutatis amb Belenos, i mai no sabien quin d'ells guanyaria...

Això posava l'home en una posició impossible, ja que no sabia mai aqui li "convenia" adorar o presentar ofrenes. En cas d'equivocar-se i demanar el favor del déu perdedor, el déu guanyador podria enfadar-se amb ell i fer-li perdre la collita o enviar-li una malaltia inesperada. La disbauxa arribava a tots nivells, individuals i socials. Les normes de comportament ja no depenien de les directrius morals: en tot cas depenien del déu que havies pres com patró i protector – el déu de la guerra o de la fecunditat; moltes vegades el pobre home no sabia què fer i vagava d'un déu a l'altre, segons el clima. El lema era: "cadascú amb la seva veritat personal". Una perspectiva esquizofrènica, d'escissió mental.

L'home llop

El politeïsme proclamava la disseminació de les idees: cadascú amb la seva teoria, cadascú amb la seva veritat, i no els preocupava en absolut la idea d'un món esmicoiat, on cada home es converteix en un llop envers de l'altre, per tal de protegir les seves pertinences o les seves veritats. Una lluita infinita entre els déus patrons i els homes patrocinats. Impossible saber qui guanyarà.

Era la materialització del càstig que van rebre a la Torre de Babel: o el càstig ho era de l'idea que els havia conduït a construir la Torre. Déu és una idea humana mal?leable segons les necessitats personals, flexible i adaptable segons les més modernes idees de la societat de consum. Divinitats personals que podies penjar al coll com l'estampa d'un sant, o que podies posar a dalt del prestatge, com els pancracis que asseguren l'èxit dels negocis.

Com és possible que un sol déu hagi creat tant el foc com el gel? Per força han de ser déus diferents.

Llum llevantí

Davant aquesta corrent cultural i religiosa s'alçava una figura especial, que declarava que el Creador no és una creació humana, ma?leable segons les teves necessitats. La Creació té les seves directrius, les seves metes. El Creador no és un artista avorrit que construeix móns pe manca d'altre ocupació. Ni tampoc és un Big Bang cec que feu un món rodó per tal que pogués rodolar tot solet, sense més ajuda de les matèries primordials, sense un Frederic Hoyle que li digui com expandir-se i sense un Sigmund Xlomó Freud que li digui com evol?lucionar.

La figura d'Avraham s'alçava per proclamar que el Creador segueix connectat al món, que atorga corda llarga a l'home per tal que arribi a la gran meta: a ses conclusions per evolució llarga i penosa, no per coacció sinó per convenció. Avraham explica que tenim l'obligació de trescar i trobar les connexions de totes les criatures i de tots els fenòmens universals amb el Creador i amb aquesta meta que Ell hi ha implantat. Els Savis Jueus ho denominen el "ihud" – la Unicitat del Creador, o sia, demostrar que tota la Creació, tot l'Univers, és una "empresa" enfocada a una meta única.

Manaments intrusius.

Si podem acceptar el principi del "ihud", de demostrar que tot l'Univers està enfocat cap una meta determinada, no hi ha més remei que reconèixer que són necessàries unes pautes de comportament que ho abarquin tot.

Els Manaments de la Torà abarquen, efectivament, tots els aspectes de la vida humana. Moltes vegades això sembla massa intrusiu, massa impertinent. Efectivament, pot afirmar-se que no hi ha tema de la vida en què la Torà no hi expressi la seva opinió i hi dicti el comportament adequat. No, no és una llista de lleis seques i antiquades: és una xarxa de debats sobre les condicions socials, sicològiques, personals, etc, amb la corresponent constel?lació de possibilitats d'actuació segons les normes morals, socials, iàtriques, religioses compreses en el Talmud i en la compilació jurídica jueva.

L'home se confronta amb els reptes de la vida, i quan no té a bastament clara la "jerarquia" dels valors, quan no coneix les possibilitats d'acció i de reacció, quan no controla les seves forces físiques i psíquiques, - roman desesperat, i "resa" que "qualcú" li mostri la solució, que "qualcú" li desfaci l'embull.

Això és la vida. Això és la Torà, el Talmud... Tot surt d'aquestes premisses, d'aquest descobriment d'Avraham, en contra de l'actitut i del concepte esquizofrènic de la resta del món.

És el començament d'un nou tipus de vida, i el judaisme el denomina amb el nom de nostra Paraixà: Lekh-lkhà – vés te'n!, comença a caminar!

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

CERRAR