<<Tornar

Comentari a la paraixà d’Akharei Mot

(Levític 16,1:18,30)

Confiança en la persona humana

El valor de les caigudes

El valor de les caigudes, dels fracassos, reposa en la força que ens dónen per aixercar-nos i reemprendre el camí. El fracàs és necessari, ja que quan una persona té una vida massa tranquil·la, massa rutinària, hi ha el perill que s’hi quedi enfonsada, que no pugui ni vulgui progressar.

Les caigudes són importants perquè ens fan mal, perquè ens molesten. Sense aquest dolor, seriem capassos de romandre aletargats en la nostra rutina. El dolor ens obliga a recapacitar, a inspeccionar el nostre tarannà, a trobar altres camins que ens siguin més adequats.

Sobretot en les persones que tenen papers importants, que reconèixen el valor de les seves accions, que són conscients del perill que hi ha en cada fals moviment. Persones que volen complir la seva missió de la manera més perfecta. Les caigudes no són intencionades; la gent normal no fracassa a posta. El vertader motiu del fracàs normalment és una manca d’atenció, o per no haver estudiat el tema a fons, o per no haver-hi prestat l’atenció adequada, o per no haver-hi aplicat l’esforç, o l’intensitat, necessari. Que quan la caiguda és intencionada, ja tendrà unes característiques molt diferents, que no vénen al cas.

Rehabilitació

Ja que la paraixà d’”Akharéi Mot” parla del treball del Iom Qipur, el Dia del Perdó. El treball de les persones que han caigut, que han fracassat en la seva missió. La Torà els proposa un sistema de recuperació o de rehabilitació que els permeti aprofitar la caiguda i transformar-la en trampolina, com en el judo, i que els doni un avantatge que no tenien abans.

En realitat hem de tenir en compte que quan el Senyor creà el Món en què vivim, hi feu uns defectes a posta, i ens acomanà la missió de perfeccionar el Món en aquests punts determinats. I aquests punts són tant exteriors com interiors. El Senyor ja tenia en compte que podriem fracassar, ja estavi quasi programat que aixó ocorregués, i per tant Ell ja preparà de bell antuvi el camí que aidàs l’home a corregir-se. Que és el mateix camí, poc més o manco, que tanmateix l’home necessita per corregir els defectes que el Senyor imposà al Món.

El Iom Qipur neteja els pecats, els fracassos, que hom ha comès durant l’any passat. Però no tan sols això. El moment en què el Gran Sacerdot entra al lloc més sagrat del Món per estar en Presència Divina, no és tan sols per demanà perdó per tots els pecats que el Poble d'Israel ha comès, sinó per atorgar unes forces renovades i multiplicades a totes aquelles persones que han decidit aprofitar-ne l’oportunitat.

No servirà de res netejar una brutor si la persona que l’ha feta roman avergonyida, abatuda, deprimida. És necessari donar-li forces per reemprendre el camí. I, ja que hi som, rebrà unes forces molt més grans, ja que se n’adona que el fracàs no és negatiu, que el Senyor no l’abandona dins el llot. Que el Senyor té confiança en ell.

Un dia alegre

El Dia del Perdó era un dels dies més alegres del calendari jueu, quan un tros de llana tenyida de vermell i fermada damunt el portal del Temple se tornava blanca en el moment en que el cabrit expiatori es desmembrava daltabaix un penya-segat. Tots els que participaven activament en els actes del Gran Sacerdot, mentres eren dins el Temple o dins les sinagogues arreu del país, participaven igualment de l’alegria de sentir-se perdonats i sentir-se replens de forces per efectuar les tasques de l’any que comença.

Els nostres Savis ens aconsellen que no esperem el dia deu de Tixré per tal d’efectuar aquest procés, ja que, a menor escala, pot fer-se en qualsevol altre moment. Per això hi ha dates com el Roix Khódeix (Cap de Mes) o les festes. O el Xabat, o qualsevol de les tres oracions diàries en què podem aprofitar per examinar les nostres accions quotidianes i decidir que els fracassos se converteixin en èxits.

No cal explicar que això no és fàcil. Però la major dificultat està en el fet que no tenim confiança en noltres mateixos. Ja hem viscut molts de fracassos i ja hem vist moltes esperances anihilades per un moment de descuit. Per quines cent mil podem creure que aquesta vegada triomfarem? A demés, la societat ens “demostra” que la rehabilitació és impossible.

Els problemes del Rei David

Els adversaris del Rei David no volien creure en la possibilitat de rehabilitació, ja que això els posava en compromís. Quan és impossible rectificar, no hi ha més remei que ser indulgent amb els pecadors i permetre’ls que continuïn pecant. El Rei David els deia que ell estava rehabilitat després del fracàs tengut amb Bat-Xéva. I ells deien que era impossible.

Només tretze anys després de la mort de David, quan acabà la construcció del Temple i tothom veu com la Presència Divina hi regnava esplendorosament, en un edifici que havia construït Xelomó, el fill de Bat-Xéva, els adversaris de David se n’adonaren que el Senyor efectivament l’havia perdonat.

Els projectes de rehabilitació de drogadictes i d’alcoholistes ja són “fait accompli”. I tres mil trescents anys després de rebre la Torà, la persona humana comença a comprendre que pot confiar en si mateixa i pot auto-rehabilitar-se. Si ho pot fer en temes tan greus com l’alcoholisme i la drogoaddicció, ho pot fer igualment en temes més lleus.

És necessari que tant ell com la societat que l’envolta tenguin confiança en l’èxit.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

[1] Pesakhim Cap. 10, mixnà 5
CERRAR