<<Tornar

Comentari a la paraixà de Tasria

(Levític XII – XIII 59)

Tot blanc

La llepra

La paraixà d’aquesta setmana parla d’una malaltia especial: la llepra.

Hem de tenir en compte, emperò, que la llepra de la Torà no s’assembla a la malaltia coneguda per aquest nom. La Torà parla d’unes taques de color blanc, que far tornar els cabells del cos de color blanc, o els cabells del cap de color groc. A més a més, la llepra de què parla la Torà pot aparèixer també a la roba o a les cases, així que és ben clar que no se tracta d’una malaltia.

Més encara; la llepra bíblica, la tsa’arat, no és una malaltia sinó una impuresa que la persona rep en càstig a un mal comportament.

Segons els Savis del Talmud, que se basen en l’estudi dels textes bíblics on apareixen descripcions de diferents casos de llepra, se tracta d’una reacció del cos humà a un comportament anti-social. Els ‘pecats’ que poden causar la llepra són, per exemple, l’orgull, la calúmnia, el jurament en fals, l’enveja…

Una persona que ‘pateix’ d’un d’aquests pecats, en realitat fa patir a tots els que l’envolten. Mentres puguin, s’allunyaran d’ell per tal de no haver de sofrir la seva presència.

Expulsió

I això és, exactament, el que la Torà fa amb ell: l’allunya de la comunitat. Mentres no millori la seva conducta, no desapareixerà la taca blanca de la tsa’arat i haurà de viure per separat de la congregació. La Torà diu que el foragiten del Campament. Això era quan els Fills d'Israel anaven pel desert; quan entraren a la Terra d’Israel no els feren fora del país, ni tan sols dels poblets on vivien, sinó tan sols fora de les ciutats murallades.

Un dels manaments especials relacionats amb el lleprós és l’obligació que té d’avisar els altres que no s’impurifiquin. La Torà diu que ha de dir: “impur, impur!”. La traducció tradicional a l’arameu, el famós “Targum d’Unqelus”, ho tradueix per “no vos impurifiqueu!”.

Ho podem entendre en dos sentits un poc diferents. Per una banda avisa la gent que no s’acostin a ell per tal de no impurificar-se. D’altra banda, el perill més greu és justament que la gent cometi els mateixos pecats i arribin al mateix estat que ell: ‘no aneu pel meu mateix camí, que si ho feu vos impurificareu!’.

De poc li servirà al lleprós si se pensa que tot el que ha de fer és avisar els altres. En realitat, el fet d’avisar l’ha de fer recapacitar sobre el seu propi comportament.

El fet d’estar allunyat de la gent proporciona una situació paradoxal. Poca feina podrà fer mentres ningú no se vulgui acostar a ell, i ho tendrà molt difícil el poder procurar-se els aliments diaris. Per tant, és clar, no hi ha més remei que la gent, aquesta mateixa gent que ell feia patir, haurà d’aidar-lo, enviant-li menjar al lloc on habita, fora del campament.

Tal vegada, si el lleprós hi posa una mica de pensament, pot arribar a entendre l’absurd de la seva posició i a rel d’això pot baratar el comportament.

Completament blanc

La tsa’arat és una taca blanca del tamany de trenta sis pèls, nou d’ample per nou de llarg, així com estan ordenats a la pell humana, que mentres no creixi ni transformi els pèls en blancs, no és un senyal d’impuresa total. Només en cas d’escampar-se al cap d’una setmana, encara que només sigui una altra línia de pèls, serà una llepra ‘absoluta’.

Hi ha una sola excepció: en cas que la taca blanca s’escampi per tot el cos, cobrint tota la pell de la persona. En aquest cas la persona és considerada com pura.

Els Savis aprenen d’aquí una directriu revolucionària. En un tribunal de justícia, en cas de posar en joc la pena de mort, els vint i tres o setanta un jutges voten a favor o en contra de l’acusat; la sentència queda decretada per majoria de dos jutges, si és negatiu, o per majoria simple si és positiu.

Però en cas de que tots els jutges estiguin a favor de la pena de mort, l’acusat queda lliure! I per què? Perquè quan se torna ‘blanc’ per complet, és senyal de puresa!.

Què té que veure una cosa amb l’altra?

Ja hem dit que la llepra és un pecat social. El lleprós ‘s’ha guanyat’ el càstig d’esser expulsat de la comunitat. Però, tanmateix, aquesta persona ha nascut i s’ha criat dins aquesta comunitat. Com és possible que hagui sortit tan pecador que se mereixi l’expulsió?

Mentres la taca sigui menor, vol dir que el fenomen també és menor i la persona particular, amb l’ajut de la comunitat, ha de superar el tràngol. Però quan la taca ja no és una taca sinó que li fa canviar la pell de color per complet, quan ja no hi ha ningú que vulgui dir res a favor seu, ja deixa d’esser un problema personal d’aquell home i se converteix en un problema social – de tota la societat.

Tant en un criminal ‘normal’ com en un lleprós, quan tota la societat el foragita i no saben trobar-li un sol aspecte positiu, significa que el defecte l’hem de tractar a nivell de comunitat. El criminal quedarà lliure i la societat haurà de fer-se càrrec de capgirar les normes de conducta, haurà d’examinar fins a quin nivell la comunitat indueix el particular a obrar de tal manera. Tal vegada és una societat massa tancada, massa ofegadora, que no permet que l’individu pugui expressar la seva personalitat; i tal vegada, al contrari, és massa lliurepensadora, i empeny els individus a uns extrems que no se donarien en condicions normals.

És un certificat de pobresa per tota la congregació el fet de causar l’ostracisme total d’un individu. La Torà allibera la persona de tota responsabilitat, i la trasllada a la societat.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a les “paraixà”s de Tasria’ i Metsora II

Matrimonis i serps

La Miqvé

Una de les institucions més importants de la vida jueva, una institució per la qual se pot identificar actualment, en les excavacions arqueològiques, si se tracta d’una comunitat jueva o no, és la “Miqvé”.

Se tracta d’una sala de banys que ha de contenir al manco una quantitat d’aigua d’un colze quadrat per tres d’alçada. Aquests banys s’omplen d’aigua de pluja que no hagi passat per l’interior de cap utensili (ni poals ni cap altre recipient) sinó que entra directament de la canaleta a la bassa.

Les dones casades hi arriben cada mes per tal de purificar-se després del període de la menstruació, després de comprovar que han quedat completament netes de qualsevol residu de sang.

En temps del Temple, els homes també anaven a la Miqvé per tal de purificar-se, tant de les impureses corporals indicades en el capítol 15 del Levític, com de les que apareixen en altres llocs de la Torà.

Encara avui dia la Miqvé segueix cumplint la seva missió purificadora que encara és obligatòria per les dones. O pels homes que vulguin purificar-se, encara que no ho tenguin per obligació.

Entre parèntesi afegirem que el bany se pot prendre també a la mar o en un manantial, vestint un banyador que no estigui massa ajustat, però no en un riu d’aigua de pluja que no estigui perfectament estancada, ni tampoc en una banyera moderna

Dolors i sofriments

El Llibre del Gènesi, al tercer capítol, parla dels sofriments de la dona a l’hora de donar a llum el seu fill, cosa que en la majoria dels animals se produeix sense dolor i que en la persona humana és dolorosa i pot arribar a ésser perillosa.

En poques paraules, i sense aficar-nos en l’estudi propi del texte bíblic, podriem dir que a causa d’un comportament inadequat, tant l’home com la dona tenen uns sofriments o uns impediments que no són naturals, que no són originals en la seva creació.

En “teoria” no hauria d’ésser així. En teoria, a l’hora de dur un fill a aquest món, hauria d’ésser una experiència agradable, alegre, tranquila, natural.

Pot pensar, el qui vulgui, que si “fa mal”, senyal que així és el “natural” humà. I que no hi ha res que fer.

La Torà diu altra cosa. La Torà diu que la persona humana té la possibilitat de millorar, ja que originalment (unes hores, uns minuts, al començament de la Història humana) era molt millor. I si ho diu, no és per fer-nos enrabiar pensant en el que “ens hem perdut”, sinó per indicar-nos que se pot solventar el defecte. Que és un defecte que està en nostres mans per decidir si ha de continuar o si l’hem d’amillorar.

Però, llegint el Llibre del Gènesi, no hem vist cap indicació de la “medicina” que hem de prendre per eliminar el defecte.

Bé, en realitat hi ha una indicació ben grossa: cumplir la voluntat del Creador!

Una única carn

Una de les explicacions (i el fet de que n’hi hagi d’altres no significa que aquesta teoria sigui falsa) que donen els Savis a la temptació de la serp diu que el reptil (abans d’ésser-ho) volia posseir la dona. I que tota la descripció de la temptació de l’Arbre de la ciència del Bé i del Mal se refereix a la temptació carnal. Una temptació que consiteix en rebaixar les relacions matrimonials humanes al nivell que serven entre els animals. En poques paraules: el desig i el deure. Que no té res que veure amb el plaer, que pot existir tant en l’un com en l’altre.

“Per tant deixarà l’home a son pare i sa mare i s’aferrarà a la seva dona per convertir-se en una única carn” (Gènesi 2, 24).

En el moment en que la persona humana no és capaç de desconectar-se de totes les altres “possibilitats”, que després del matrimoni segueix preocupat pensant que potser no ha trobat encara la dona més hermosa del món, o la més intel·ligent, no fa més que fixar el defecte amb un clau més gran.

No se tracta d’un matrimoni catòlic, ja que, més tard al Llibre del Deuteronomi, se parla de la possibilitat del divorci en casos extrems d’incompatibilitat. Però una parella que se casa amb l’opció oberta de desfer el llaç al primer contratemps, o amb l’opció (més moderna) de no fermar cap llaç, i que cadascú s’entretengui així com vulgui, està obrant clarament en contra de la natura humana expresada en el verset previ. Cadascú és lliure, en aquest món, de fer el que li plau.

L’impuresa i la Miqvé

El capítol 15 del Levític ens parla de les impureses de les dones (i també de la dels homes).

La primera (del verset 19 al 24) és la “natural” després del pecat original; la menstruació que durarà per màxim una setmana. La segona (del verset 25 fins el 33), ja és més patològica i la majoria de les dones no la tenen.

La menstruació és un fracàs. Un fracàs de la vida. La possibilitat desperdiciada de fer aparéixer un altre persona humana en aquest món. No, no sempre se podran fecundar totes les ovulacions. Tanmateix l’organisme humà és a bastament llest com per no tenir fracasos d’aquest caire, i si els permet no és més que per causa de la “participació” de l’element espiritual, l’ànima, que, quan se ret als impulsos del desig incontrolat, li imposa uns comportaments clarament antinaturals.

Els banys de la Miqvé podran atenuar les males influències. La correcció final dependrà del comportament conjugal de la Humanitat.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a les paraixàs de Tasría i Metsora III

Inauguració

El dia de la inauguració del Tabernacle fou, sens dubte, un dia inolvidable per tots aqueslls que tengueren l'oportunitat única de veure-ho.

El Creador del Món no ha volgut mai deixar la seva creació abandonada, sense supervisió i vigilància. La seva Mà oculta sempre ha guiat aquells que volien atansar-se a Ell, com poguerem veure en les deu plagues d'Egipte.

Però fins ara no havia estat més que això, una Mà oculta, que pocs podien o sabien veure. Sempre la podien equivocar per un incident casual, per una "bona sort", per un 'miracle' terrenal.

Però el Creador volia que aquesta Supervisió se convertís en quelcom més 'palpable'. I per això ordenà construir el Tabernacle, que havia de ser el lloc on la gent pogués "entrevistar-se" cara a cara amb aquesta Mà, ja no oculta.

La Torà ordena que tres vegades a l'any, tots i cadascun dels Fills d'Israel han d'"entrevistar-se" amb el Creador: a la Festa de Péssakh (Pasqua), a la de Xavuot (Setmanes o Pentecosta) i a la de Sucot (Cabanetes). "Entrevistar-se", hem dit. Això vol dir que el Creador ens ha de veure i noltres l'hem de veure a Ell. Aquesta visió significava que la persona humana podia captar 'físicament' la existència del Creador d'una manera inequívoca. I no cal equivocar-se diguent que se tracta de la 'vista' dels ulls, quan sabem emprar molt bé l'expressió de "ho veus?" o "mira" quan volem fer entendre una cosa abstracta. I, tanmateix, la capció era igualment física, cosa que ens resulta mal de comprendre.

La flamarada

La Torà diu que en el moment en que els Cohanim (Sacerdots) acabaren d'oferir les ofrenes damunt l'altar, sortí una flamarada que feu cremar tota la carn que hi havia damunt l'altar. La gent que ho presencià, se postrà en terra.

Es clar, els incrèduls poden dir que no era més que una farsa, molt ben preparada, amb focs artificials i una presentació audio-visual que feu 'impacte' sobre el públic.

El problema és que aquesta presentació comprenia un capítol massa dramàtic per ser farsa. Els dos fills majors d'Aharon, quan van veure la flamarada que cremava la carn damunt l'altar, s'entussiasmaren tant que van decidir oferir una ofrena d'encens dins el Codeix-Codaxim (Sancta Sanctorum). La mateixa flamarada que havia cremat la carn dels sacrificis damunt l'altar, matà els dos sacerdots, deixant tant la carn com la roba intactes.

Tot això ho podem llegir al capítols 9 i 10 del Levític. La continuació no vé fins el capítol 16, on parla del que el Creador comunicà a Moixé 'després de la mort dels dos fills d'Aharon'1. Però els capítols 11-15 tracten d'uns temes que semblen desconnectats, d'uns temes que interrompen el fil del relat.

Impureses; Mort i fracàs

Els Savis ens expliquen que aquests capítols no fan més que explicar uns temes que són la base de la nostra conducta en el Tabernacle. Una base que hauria de ser completament òbvia i natural, i que noltres no hem sabut aprendre per les bones.

La veritat és que, d'ençà la destrucció del Segon Temple, fa quasi dos mil anys, els temes dels capítols 11-15 ens semblen completament estranys. Pot ser sigui la manca de pràctica, i pot ser sigui la causa o l'efecte de la desaparició del Temple de les nostres vides.

Els temes tractats són els de la puresa i de l'impuresa que, com hem dit, no rigen actualment.

Començant per les impureses dels animals. I aquí hem d'obrir un parèntesi per aclarir que no hem de confondre la prohibició de menjar uns animals determinats que la Torà senyala2 i el fet que en circumstancies determinades un menjar 'apte' quedi impurificat. Aquesta impurificació no significa que el menjar no es pugui consumir, sinó que no pugui ser part d'una ofrena al Temple. O que la persona que el mengi quedi impurificada i no pugui entrar al Temple fins que no es purifiqui. I quedi clar que no és un pecat el fet de ser impur a causa d'una d'aquestes impureses, sinó que l'impur no pot entrar al Temple mentres no se purifiqui.

Després vénen les impureses del cos: el part, la lepra, la fluència, la mesntruació…

Els Savis ens expliquen que totes aquestes impureses provénen de la mort. La menstruació i la fluència són el fracàs de l'embaràs. El part és la mort del nadó dins el cos de la mare, encara que comenci una nova vida fora d'ella. La lepra és la mort social d'una persona insociable. Les impureses dels aliments són, igualment, les provocades per uns animals morts, a diferència dels que són degollats correctament per ser consumits.

Hem dit que la impuresa no és un pecat. Però impedeix la santedat del Temple o del Tabernacle.

En teoria, el Tabernacle o el Temple no són imprescindibles. En teoria hauriem d'arribar a convertir el nostre cos físic en un petit Temple on el Creador hi pogués mostrar la seva Supervisió, on ens hi poguessim "entrevistar" diàriament amb Ell. Per desgràcia no hem arribat a aquest nivell, i encara és necessari un Temple 'extern' on puguem fer aquesta entrevista. I àdhuc aquest Temple extern encara no l'hem conseguit fer tornar.

Cada any, quan llegim aquests capítols, hem de comprendre quina tremenda distància ens separa encara dels ideals de la Torà.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

1 Levític 16, 1
2 id. 11 1-28.
CERRAR