<<Tornar

Comentari a la paraixà de Pecudei

(Èxode XXXVIII, 21 – XL, 38)

Noms i Devastació

El segon llibre

Acabant aquesta paraixà acabam igualment el segon llibre del Pentateuc.

Aquest llibre, el de l’Èxode, l’hem començat amb l’esclavitut dels Fills d'Israel a l’Egipte, una esclavitut especial en la que volien rompre el seu esperit, i en realitat els volien fer desaparéixer com entitat nacional.

Un llibre que ens parla dels miracles del Senyor contra els egipcis, en les deu plagues que, com hem vist, estaven destinades tant als egipcis com als Fills d'Israel: a uns per les males i als altres per les bones. En aquestes plagues ens volia ensenyar uns principis de fe sobre l’omnipotència i l’omnipresència divina, sobre els quals, a continuació, se basaria l’identitat israelita com el “Poble que he creat per a Mi, que relatarà la Meva glòria” (Isaïes 43, 21).

Tres temes

A part del relate de la Sortida d’Egipte, que dóna el nom en grec al llibre de l’“Èxode” [= sortida], amb el gran miracle de la fesa de la mar per deixar passar els Fills d'Israel i per fer-hi ofegar els enemics, el llibre parla d’altres dos temes principals: l’entrega de la Torà i la construcció del Tabernacle.

Aquests altres dos temes estan profundament entrellaçats, ja que l’entrega de la Torà s’escampa en tres paraixàs: Iitró, Mixpatim i Qi Tissà, i el del Tabernacle en quatre: Terumà, Tetsave, VaIak’hel i Pecudei; però la de Qi Tissà queda engrunada entre Tetsave i VaIak’hel.

La resposta més senzilla, i segurament la més acertada, diu que en realitat la construcció d’aquest Tabernacle fou l’expressió més intensa del missatge de la Torà: el Retorn de la Presència Divina dins el nostre Món.

Una Presència, Xekhinà, que s’havia allunyat o amagat dos mil quatre cents anys abans amb els pecats de la Humanitat, i que havia començat a retornar gràcies a les bones accions dels Patriàrques. Per tal d’assegurar que aquesta Presència pugui romandre en aquest Món, ens encarrega el Senyor uns Manaments i un Servei al Tabernacle.

Torà pel Poble

Ja que el comportament d’una sola persona, o d’una sola família, que cumpleixi perfectament la Voluntat del Creador, és cosa “senzilla”. Quan aquest comportament ha de ser comú a tot un Poble, o més encara, quan volem que aquest comportament s’escampi a tota la Humanitat, no hi ha més remei que especificar-lo en normes regulars, en regles normatives.

És necessari que un Llibre reculli tots aquests Manaments, totes aquestes regles de comportament, per tal que tant aquells que ténen el seny despert i ho poden aprendre ràpidament, com aquells que sofreixen d’un embós cerebral, puguin arribar a un mínim de cumpliment.

El Llibre acaba amb cinc versets sobrenaturals acosta d’un núvol que davalla al Tabernacle i el tapa per complet, impedint que Moixé hi pugui entrar. Un núvol que els mostrarà el camí cap a la Terra Promesa.

Tanmateix aquest núvol pren forma i contextura en tots els 613 Manaments de la Torà. Els preceptes ens mostraran el camí cap el País de la Vida, més enllà de la vida terrenal.

Noms i Devastació

El nom del segon Llibre, aquest que ara s’ens acaba, en hebreu es diu: “Xmoth”, que vol dir “Noms”, segons el primer verset del Llibre que diu que “Aquests són els noms dels Fills d'Israel…”

En el capítol 46 dels Salms hi ha un verset, el 9è, que diu: “Anau i mirau les obres del Senyor, que posa desolacions a la Terra”. Un verset terrible, que l’he vist traduït enganyosament per tal d’amagar el mal gust que pugui donar. El mot ‘desolacions’, en hebreu és “xamót”, i en l’escriptura sense vocals resulta exactament igual que “xemot” – ‘noms’.

Els Savis, al Tractat de Berakhót, diuen que en realitat no hauriem de llegir ‘xamót’ sinó ‘xemot’. Els desastres, les desolacions, són obres humanes. L’obra divina és la de la construcció, la del progrés. Quan la desolació apareix al món hem d’entendre que el que la feu arribar no és més que una lectura errada dels noms.

El Senyor dóna noms, identitats, a les coses que crea dins aquest Món, i l’home té el deure de llegir correctament aquests noms, aquestes identitats, per tal de poder-los usar òptimament. Una lectura errònea pot causar un gran desastre, mentres que quan és correcta, aplicant-li els manaments, les directrius que ens dóna la Torà, se converteix en un Tabernacle, un lloc on hi ha d’aparéixer la Presència Divina, un lloc on podrem prendre contacte directe amb el Creador.

L’antídot

El Llibre acaba amb el relate de la construcció del Tabernacle. L’antídot de la devastació d’un Món del que ha desaparegut quasi per complet la Presència Divina ha d’esser la construcció d’un Lloc que se converteixi en el Lloc de la Xkhinà, de la Trobada amb el Creador. Primerament ha d’esser un lloc estret, de cent colzades per cinquanta, i més endavant s’ha d’anar escampant arreu del Món fins a ses quatre puntes.

Amb el cumpliment dels Manaments com millor possible, no feim més que una rèplica personal d’aquell antic Tabernacle, anyorant el moment en què se converteixi en realitat la profecia que diu que “s’omplirà la Terra de coneixement del Senyor…” (Issaïes 11, 9).

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR