<<Tornar

Comentari a la paraixà de Qi Tissà

(Èxode XXX 11 – XXXIV 35)

L’Oració que ens ensenyà el Senyor

Un moment tràgic

Un dels moments més tràgics de l’història del Poble d’Israel, molt poc temps després d’aparéixer com Poble independent, és sens dubte el pecat del Vadell d’Or. Els resultats d’aquest pecat són fatals des de molts de punts de vista, no tan sols per aquella generació de fa tres mil tres cents devuit anys, sinó que arriben fins als nostres dies.

La gravetat del pecat queda molt més accentuada tenguent en compte que els moments en què adoraven el Vadell eren justament els mateixos moments en què el Senyor entregava la Torà al dirigent del Poble. Els Savis a l’exègesi del Cant dels Cants, ho comparen amb una núvia que, baix el pali nupcial i mentres el nuvi li entrega l’anell matrimonial, ella li fa la mitja a un altre jovenet.

Era el dia, el moment, que hauria d’esser el més gran i el més meravellós de tota la Història Universal. El moment en què el Creador pren contacte de bell nou amb la Seva creació, després de més de dos mil anys de separació. Un moment tan carregat de potència que havia de fer tornar la humanitat al temps d’abans del pecat original. Un moment que quedà tudat.

Els Tretze Atributs

En realitat no quedà tudat del tot. A conseqüència del pecat, que en realitat fou comès per menys del 0.5% del poble, començà un gran moviment de penediment. Primerament Moixé donà ordre de jutjar els que havien pecat d’idolatria, i feu beure l’aigua del manantial amb la polsina de l’or al poble per veure si hi havia més gent que havia pecat sense testimoniatges; però només moriren 3000 persones d’un total de siscents mil homes, sense contar les dones, els vells i els infants.

Moixé tornà pujar al Mont Sinài per segona vegada per demanar perdó pel Poble durant quaranta dies i quaranta nits, i a continuació ens trobam amb una de les oracions més antigues i més importants que tenim: Moixé talla les segones Taules de la Llei i puja per tercera vegada a la muntanya, i el Senyor devalla en un núvol. Al contrari del que podriem pensar quan llegim el texte, els Savis diuen que fou el Senyor el qui, per ensenyar a Moixé l’oració, cridà diguent: “Senyor!, Senyor!, D-éu piadós i misericordiós que s’estorba en enfadar-se…! (Èxode 34, 6).

Són aquests els famosos tretze atributs del Senyor, que en realitat ens mostren tretze diferentes possibilitats de penediment, de retorn al Senyor.

En el judaisme, aquesta oració tan especial té un lloc d’honor en les pregàries diàries, just després de l’Amidà, però només en cas d’haver-hi “quorum” – ‘miniàn’. Igualment, en tot el mes d’Elul, que és el mes del Penediment, i també, és clar, en el Dia del Perdó, el Iom Kippur, aquesta oració rep el lloc més cèntric.

El poder de l’oració

El poder d’aquesta oració està en el fet que ens recorda que el Senyor no va crear un Món per tal de destruir-lo, per tal de comportar que les criatures que Ell hi creà quedin glapides dins una trampa que féren elles mateixes. La trampa és el pecat, l’autodestrucció física i espiritual.

Justament el Senyor creà un Món defectuós, no per manca de poder o de coneixement per fer-lo millor, sinó per tal que les criatures el perfeccionin.

El problema és que les persones mateixes són part del defecte mundial. Vull dir que ells també s’han de perfeccionar. Possiblement la tasca més important és el perfeccionament personal que cadascú ha de realitzar durant els anys de vida que el Senyor li atorga.

De totes maneres, quan la persona cau en el pecat, té una paorosa tendència a desesperar-se de la possibilitat d’arribar a perfeccionar-se qualque dia. Més que més quan els pecats se repeteixen per enèsima vegada. La persona té la terrible sensació d’estar allunyant-se del Creador, del fitó que li ha posat en aquesta vida. I té raó.

L’oració dels Tretze Atributs vé a fer-li recordar que no està tot sol en aquest Món. A part de moltes altres persones que li poden donar un bon consell o unes paraules de coratge, també el Creador li ofereix un rastre a seguir, tant si el pecat que ha comès és lleu, com si és tan pesat que no veu com fer-ho per alliberar-se’n d’ell; tant si és nou, com si ja el té tan avesat que no se n’adona més d’ell.

L’oració proclama que la persona no se pot desesperar de la vida, sigui el que sigui el clot en què ha caigut. Alça el cap, i segueix endavant!

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR