<<Tornar

Comentari a la paraixà de Tetsave I

(Èxode XXVII 20 – XXX 10)

Les vestidures

Quatre vestidures duien els Sacerdots mentres sacrificaven les ofrenes al Temple: Calçons [mikhnassàim], Túnica [qetónet], Cinturó [avnét] i Tiara [mitsnéfet]. Tots fets de fil de lli blanc, llevat del cinturó que a més del lli blanc hi tenia fils de llana tenyida de tres colors, blau celest, carmesí i porpra. El Gran Sacerdot, a demés d’aquests quatre, en tenia altres quatre: Frontal [tsits], Mantell [me’il], Davantal [efód] (que en realitat no el vestien davant, sinó darrere) i Pectoral [khóxen]. Aquests tres darrers estaven fets igualment de fil de lli mesclat amb fils de llana tenyida dels tres colors citats i amb filets d’or, llevat del Mantell que era només de llana blau celest amb magranetes fetes de tots els fils abans citats i campanetes d’or.

Cadascuna d’aquestes vestidures tenia un significat especial, com es pot veure en el texte bíblic, que diu per exemple que el Frontal està destinat a perdonar les faltes comeses pels Fills d’Israel a l’hora de consagrar les ofrenes.

El Pectoral

Especial atenció rep el Pectoral. Té dos pams de llarg per un d’ample, però el vesteix doblegat, de manera que quedi fet una bossa de pam d’ample per pam de llarg. Dins aquesta bossa hi havia unes coses especials, denominades “urim” i “tummim”, que podriem traduir per ‘llums’ i ‘perfectes’, dels que ni la Torà ni els Savis ens deixaren cap descripció il·lustrativa.

Damunt el Pectoral hi havia una làmina d’or on estaven incrustades dotze pedres precioses, representant les dotze Tribus d’Israel.

L’identificació de les pedres és molt insegura, però se suposa que són:

Ódem [=Robí], Pitdà [=Topazi], Baréqet [=Maragda];
Nófekh [=Òpal], Sapír [=Safir] Iahalóm [=Ametista];
Léixem [=Jacint (de Compostel.la)], Xevó [=Turquesa], Akhlàma [=Cristall];
Tarxíx [=Aiguamarina], Xóham [=Ònix] i Iaxfé [=Jaspi].

Damunt cadascuna de les pedres estava gravat el nom de la Tribu corresponent, agrupats segons les Matriarques: Reuvén, Ximón, Leví, Iissakhàr, Sevulún, Dan, Naftalí, Gad, Axér, Iosséf i Biniamín. Però d’aquesta manera manquen quatre lletres: la ‘khet’, la ‘tet’, la ‘tsàdi’ i la ‘qof’. A demés el nombre de lletres no era igual: Gad són dues lletres i Biniamín són sis. Per tant afegiren els noms dels tres Patriarques, Avraham, Iits’khac i Ia’acóv, i les paraules “Tribus d’Ixurún” igualant d’aquesta manera el nombre de lletres a sis per pedra i proporcionant les quatre lletres que mancaven.

El Judici

La Torà li dóna el nom de Pectoral del Judici (Èxode 28, 15) i diu que, quan el vesteix, el Gran Sacerdot suportarà el judici dels Fills d'Israel (id. id. 30). La Torà diu, també, que era un fet de ‘pensador’. No és una cosa que se pugui fer automàticament, rutinàriament. Ha d’esser pensada i premeditada.

Hem d’entendre que les vestidures dels Sacerdots, que permeten el servei del Temple, expressen igualment les característiques del Sacerdoci.

Les ofrenes del Temple són una petita mostra del servei sacerdotal, i podem dir que no són la tasca principal, ni d’ells ni del Temple en general.

Parlant de la Tribu de Leví, de la que en surt la família dels Sacerdots descendents d’Aharón, la Torà diu que “ensenyaran els Teus preceptes a Ia’acóv i la Teva Torà a Israel” (Deut 33, 10) i només després “posaran l’incens al Teu nas i l’holocaust damunt el Teu altar” (id. id.).

En el Llibre del darrer profeta, Malakhí, el Sacerdot ideal és presentat com el gran mestre del Poble, que sempre té una resposta adequada als llavis, i que ensenya el Poble a tornar al bon camí (Malaquies 2, 5-7).

L’ensenyament dels preceptes no se limita a la teoria: és necessari el judici. És veritat que qualsevol persona pot arribar a ser ‘daiàn’, jutge, sense necessitat de pertànyer a la família sacerdotal. Tanmateix, en molts de versets de la Torà se conjunyen els dos mots de jutge i de cohén, que en temps passats serien quasi sinònims.

La reconciliació

En el judici, però, hi ha dues facetes. La més severa parla de posar les coses al seu lloc, pagar els danys causats, patir els càstigs per les faltes comeses. És la faceta representada per Moxé, que conseguí entendre totes i cadascuna de les lleis que el Senyor li entregà al Mont Sinài.

La faceta més lleu tracta de la reconciliació, de posar pau al món. Deixem anar qui té la culpa, qui va començar, etc. Hem arribat a un estat d’enemistat, de rivalitat, a causa de les accions d’una persona o de l’altra. Aquesta enemistat és inadmisible. Hem de fer tots els possibles per eliminar-la. Aharón és el qui porta el Judici, però damunt el cor. No és un judici sec, cruel, impersonal. És molt sentimental, molt emocional, molt anímic.

És clar que per ser un judici just no ens podem desentendre de cap de les dues facetes. El Temple és igualment la Seu del Sanedrí com del cor sentimental a l’hora de fer paus entre dues persones.

I la reconciliació més important és la de l’individu amb el Creador. Ja que cadascuna de les faltes, dels pecats que l’individu comet, a més de causar dany al proïsme, és una falta de ‘respecte’ de ‘consideració’ amb l’Amo del Món, amb el Senyor de les criatures.

No sempre els sacrificis li podran ajudar, ja que aquests estan destinats principalment pels pecats o les faltes comesos involuntàriament. Els que foren comesos a posta no tenen perdó en les ofrenes. I tots ells han de mester un mestre que els mostri el camí més adequat per reconciliar-se amb el Creador.

Aquest és el paper del Cohén al Temple.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari a la paraixà de Tetsave II

Vestidures

La força de la roba

Sens cap dubte, la roba que una persona vesteix, influeix molt en la seva personalitat. No vol dir que una persona pugui canviar per complet de personalitat d’un extrem a l’altre, pel fet de vestir una roba tal o tal altra; segurament se tracta de persones que ja tenen una tendència natural que se veu reforçada per una roba que vesteix, o que se veu frenada si en vesteix una altra.

El fet de que els cambrers dels hotels o restaurants d’alta categoria vagin vestits amb roba ben cosida, amb papalló i frac, els fa comportar-se, en general, d’una manera més formal que si vestissin una camisa blava i bruta amb coll obert i mànigues arremangades. L’uniforme militar, o l’escolar de fa unes dècades, donen la seva influència, possitiva o negativa, als qui el vesteixen.

Els modistes francesos ens poden donar un sermó ben llarg (a no ser que vulguin guardar el secret professional) de les reaccions psicològiques d’un color, d’una forma, d’una confecció. Preguntau les models i figurins com ho fan per vendre la roba que exposen? (o, millor, deixau-les anar! La majoria d’elles són massa perilloses!)

És veritat que la roba no és part del nostre cos material, no és un membre físic, no està aferrat a la carn. Tanmateix és el que hi està més atansat i, per tant, més el pot influenciar.

Roba perdonadora

Les vestidures dels Cohanim (sacerdots) en el Temple tenien un significat molt especial.

En realitat, els Savis, seguint les explicacions que la mateixa Torà ens atorga, determinen que les vestidures tenien un valor especial que per medi d’elles proporcionava el perdó a certs pecats.

El fet de poder cosir unes robes que els sacerdots vesteixin quan fan les ofrenes del Temple, no implica que el sastre sigui un gran savi o, com diu la Torà: persones que «he omplert amb esperit de sabiduria» (Èxode 28, 3); hauria de bastar que fos un bon artesà. Quin esperit de sabiduria ha de mester?

Però si tenim en compte que ha de saber incloure dins la roba uns elements que proporcionin el perdó, les coses ja són bastant més complicades.

Potser que la Diadema (el «tsits») sigui el més expressiu, ja que estava escrit damunt l’or les paraules «consagrat al Senyor». La Diadema tenia dos dits de gruixat i tapava tot el front, quasi d’orella a orella. Els Savis ens expliquen el significat del front. El front és el frontal, la façana de la persona. El front expressa la seva voluntat: les celles frunzides del pensador, o la poca vergonya de la prostituta. I en aquest darrer sentit, acusava el Profeta Irmià (Jeremies) el Poble d'Israel pel seu mal comportament (id. 3, 3).

Consagrat al Senyor

Efectivament, la Diadema del Gran Sacerdot proclamava que estava consagrat al servei del Senyor. No tan sols la Diadema! També el Gran Sacerdot que la vestia. I no tan sols el Gran Sacerdot, sinó també tot el Poble que ell n’era el representant davant el Senyor. En el moment que els membres del Poble veien la Diadema al front del Gran Sacerdot, rebien l’influència, uns més i altres menys, uns en el subconscient i altres més intel·lectualment, de la voluntat que aquell tenia que tots els seus actes i tots els seus pensaments estiguin dedicats al servei del Creador. Que per això ens ha creat.

Això bastava per perdonar aquells que s’en penedien de la seva mala actuació desvergonyida. Ja que ressuscitava la seva predisposició natural a complir la voluntat del Senyor, que moltes vegades queda tapada, malferida o assassinada per les voluntats vicioses d’unes passions mal dirigides i mal criades.

I de la mateixa manera anaven les altres vestidures, destapant la vertadera voluntat de la persona humana.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR