<<Tornar

Comentari a la paraixà de Nóakh I

(Gènesi VI 9 - XI 32)

L'idioma universal

Glossaris

Fa dos mil cinc cents anys era el grec, després s'imposà el llatí, que perdurà més de mil anys. Després començà una lluita entre les llengues derivades del llatí contra les germàniques i les eslàviques, i entre elles mateixes, per veure quina d'elles se sobreposaria per damunt totes les altres.

L'Esperanto fou un intent interessant de crear un idioma internacional que simplifiqui la gramàtica, agafant formes de tots els idiomes.

Actualment, gràcies als mitjans moderns de comunicació, s'ha imposat l'anglès sobre el francès, que era el que anteriorment posseïa l'hegemonia.

Tot això demostra que, malgrat la gran diversitat d'idiomes que hi ha pel món, existeix una tendència universal a unificar el sistema de comunicació entre les persones humanes arreu del món.

D'altra banda, com més s'imposa un idioma sobre els altres, més necessitat senten els "petits" idiomes a reforçar la seva identitat, la seva particularitat, la seva independència. És extrany: la gent vol parlar la seva llengua materna i no la vol baratar amb una llengua internacional.

Embull de llengues

Tot això és el resultat de les dues tendències que van aparèixer l'any 1996 del calendari jueu, vol dir, fa 3770 anys, a la ciutat de Bavel, quan per una banda volien conservar l'unitat de tots els fills de Nóakh, i d'altra banda el Senyor els induí a una independència nacional que els causà la separació uns dels altres.

A un altre nivell, en un altre aspecte, quan un jove arriba a la pubertat, se desperten unes forces físiques i anímiques especials que l'empenyen a separar-se dels seus pares, com diu la Torà al començament: "per tant abandonarà l'home son pare i sa mare..." (Gènesi 2, 24).

Aquesta independència té una raó, un motiu: el de crear una continuació que no sigui idèntica a l'anterior. L'independència s'expressa en una manera diferent de pensar, de parlar i d'actuar, en unes preferències característiques, en uns ideals peculiars.

Aquest anàlisi és correcte tant a nivell personal com a nivell nacional i universal. Per tal d'expressar l'independència són necessaries unes pautes de comportament particulars i la més palpable és la de l'idioma, ja que és el medi que tenim per comunicar-nos amb el proïsme i per tant és la porta que podem tancar quan volem accentuar la nostra diferència.

El moment en què els pobles començaren a parlar diferents idiomes senyalava el moment en què començaven la seva independència.

Procés d'independència

La gran questió és si aquesta dispersió és una cosa positiva o no.

El fet que la Torà determina que l'adolescent necessita abandonar els seus pares ens hauria de fer pensar que aquesta independència a nivell personal és possitiva. D'altra banda, el relate que fa la Torà del moment en què les llengues se separaren sembla molt negatiu.

I com sempre, segurament aquí també depèn del motiu que causà el procés. Si el començament és positiu, tant en l'adolescent com en la nació, tanmateix els resultats seran positius, mentres que quan l'independència neix d'una rebelió contra els pares, no podem esperar que els resultats siguin del tot encisadors.

Igualment, quan l'independència dels pobles és l'efecte d'una rebelió contra l'Unitat del Creador i de la Seva Creació, el resultat és una maledicció per a tots els pobles que hi participen. Els homes se rebel·laren contra el Creador, no volgueren acceptar el seu regnat, pensaren que l'intromissió del Creador en la seva vida particular és una cosa que s'hauria d'evitar i, sobre tot, la seva independència nacional venia en detriment de l'independència de les altres nacions. L'egoisme era el motiu; un egoisme que no consentia l'existència del proïsme.

Reunificació universal

Però la tendència a restituir l'Unitat universal és un fet innegable. És un instint bàsic de la persona humana, a nivell personal i nacional. Les nacions fan coalicions, pactes i tractats. Són capaços d'inventar un idioma nou per tal de poder comunicar-se uns amb els altres.

La profecia de Tsefanià (Sofonies) al capítol 3 parla d'un gran moment, que arriba en circumstàncies molt tràgiques, en què tots els pobles tornaran a parlar un sol idioma. En la profecia mateixa no diu quin és l'idioma, ja que parla només d'una característica del parlar que usaran, i podriem dir que no se tracta d'un idioma d'entre els idiomes que se parlen actualment sinó d'una manera de parlar que hi haurà en el futur i que no existeix actualment, o que no és prou coneguda: el fet de parlar clar i proclamar el Nom del Senyor i servir-lo tots plegats.

Però el problema és que cadascun dels idiomes té unes característiques especials que no s'atanyen tan sols a la gramàtica sinó que arriben al nivell de caràcter de les persones que el parlen; el fet de parlar una llengua qualsevulla determina el caracter de la persona que l'usa freqüentment. La llengua dels Patriarques, la llengua en què el Senyor ens donà la Torà, és també la llengua en què Ell creà el Món, la llengua dels profetes. Aquesta llengua té unes característiques especials que fan que el que l'usa en freqüència se converteixi en una persona més connectada amb el Creador, tant en el conscient com en el subconscient.

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

Comentari a la paraixà de Nóakh II

(Gènesi VI 9 – XI 32)

Un Món Tudat

La Decadència

Els versets que precedeixen el relate del Diluvi ens parlen dels motius pels que el Senyor decidí destruir el Món que havia creat.

El verb hebreu usat ací és el de ‘hix’khít’, que se pot traduir per ‘corrompre’ en aquest contexte. Al començament del Capítol VI ens conten sobre unes extranyes relacions entre uns ‘fills de déu’ amb unes ‘filles de l’home’. Els Savis afegeixen una corrupció sistemàtica de la Creació, en què la gent feia experiments genètics – enllaçant bous amb cavalls, galls amb colomes, blat amb ciurons i l’home amb tots ells…

El punt de partida és l’èmfasi que posa la Torà en el relate de la Creació, diguent que cada animal naixé per la seva espècie, cada arbre, cada planta, cada reptil, cada ocell… Tot això ho havia posat el Senyor en mans humanes per tal que en fes bon ús, per tal que els dominàs. En poc temps… bé passaren 1996 anys… bé, al cap i a la fi l’home arribà a un punt tal de corrupció que el Senyor decideix que ja n’hi ha prou.

La veritat és que el verb ‘hix’hít’ significa també ‘tudar’, ‘malgastar’. Les experiències vénen acompanyades d’un malmetement de tot quant els cau en mans. El verb el podem trobar a finals del capítol 20 del Llibre del Deuteronomi, on parla de la destrucció d’arbres a l’hora de fer el setge a la ciutat enemiga. Allà no és una corrupció, sinó un malmetement de la matèria. I en realitat, serviria per explicar el fet de la corrupció, diguent que no és més que un ús inadequat dels materials que el Senyor ens posà en mans.

El càstig

El càstig del Senyor sempre té un sentit reconstructiu, educatiu. No és mai una venjança en el sentit que té en català. En hebreu, el verb ‘venjar’ [nacam] té la mateixa arrel que ‘aixecar-se’ [com]; ‘venjar’ significa ‘re-aixecar’, ‘re-alçar’ la persona despés de la caiguda.

El càstig és la destrucció de tota la Creació.

Quina ‘reconstrucció’ hi ha en aquesta destrucció? Per què és necessari desfer-ho tot per tornar recomençar? No se podria arranjar sense haver d’espenyar-ho tot?

Un any se passa Nóakh (Noè) dins l’arca: des del dia 17 del segon mes, fins el 27 del segon mes de l’altre any [que en realitat són 365 dies, ja que els mesos bíblics són llunaris, i en dotze mesos només hi ha 355 dies, i en manquen altres deu o onze per arribar al cercle solar].

Quin avorriment! Què devia fer aquell homenet dins aquella arca tancada, amb totes les parelles d’animalets que li feien companyia? Per què la Torà no ho relata?

No, no ho diu. Però els Savis sí ho conten.

Durant dotze llargs mesos havia d’alimentar tots els animalets que hi tenia allà tancats. Cavalls i zebres, àguiles i corbs, tortugues i ovelles. I lleons.

I diuen els Savis que un dia no feu via a bastament per dur l’aliment al lleó, i aquest li clavà una urpada a l’orella que el deixà tolit per tota la vida (350 anys!) que encara li quedava per viure.

Teràpia

Aquesta teràpia té un nom, en boca dels Savis: ‘ajudar’.

No ens haviem adonat del fet que l’home és al Món per tal d’ajudar els altres. Sobretot aquells que estan baix el seu comandament, però també tots aquells que senzillament tenen contacte amb ell. Aquest és el bon ús que l’home ha de fer amb la Creació.

És un estudi molt llarg, ja que per això haurà de conéixer les necessitats de cadascuna de les criatures que el Senyor li posa al davant, i haurà de trobar la manera de solucionar aquestes necessitats. I ell mateix, l’home, té les seves pròpies necessitats que de vegades les ha de resoldre matant un vadell, o tonsant una ovella o robant l’ou de la gallina.

Pot ser que la meta de la gallina sigui donar ous a la persona humana. I el fet de menjar un ou escaldat ajuda la gallina a assolir la seva meta… Això ho ha d’anar solucionant a la llarga de la seva vida.

Tanmateix ha de tenir present la direcció que ha de prendre. No és ell el centre de la creació: la creació és el centre, i ell vé només per servir-la, àdhuc quan aquest servei sigui tonsar-la per fer un jersei de la seva llana.

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

CERRAR