<<Tornar

Comentari a la paraixà de Terumà I

(Èxode XXV 1 – XXVII 19)

La Presència dins l’home

Art bíblic

Quatre de les pròximes paraixàs, exceptuant la de Qi Tissà, tracten de la construcció del Tabernacle: dues abans de l’excepció i altres dues després. I justament la paraixà de Qi Tissà parla del pecat del vadell d’or que feren just en el moment en què el Senyor entregava a Moixé les dues Taules de la Llei.

La construcció del Tabernacle, com quatrecents vuitanta anys més tard la construcció del Temple de Jerusalem, representen les úniques obres artístiques del Poble d’Israel. No se coneix cap altre obra d’art que hagi quedat registrada.

Tampoc no se pot dir que el Tabernacle fos una obra d’art. Les línies són molt senzilles, l’estructura bàsica. Bé, pot ser que l’art no fos el motiu del treball. Tal vegada la meta no era la de deixar una obra d’art que les següents generacions poguéssen contemplar.

La pujada

El motiu de la construcció del Tabernacle, i més tard del Temple, és la de re-aficar el Creador dins la Seva Creació.

Això encara no ens dóna la resposta a la primera questió: per què no hi ha altres obres d’art del Poble d’Israel. A no ser que acceptem la conclusió que el ‘moto’ principal de la Història d’Israel no és l’art. Altres coses l’ocupen i l’interessen.

La construcció d’un Tabernacle que serveixi pel culte diví és el resultat d’una gran pujada.

La pujada consisteix en què, al cap de dos mil quatrecents quaranta vuit anys de la ‘desaparició’ del Creador de la Seva Creació, quan les primeres criatures feren el primer pecat, queda ‘anul·lada’ en el moment en què el Poble d’Israel construeix un habitacle pel Senyor. El mot “tabernacle”, en hebreu, és ‘mixcàn’, i significa ‘lloc per habitar’.

El rei Xelomó, a l’inauguració del Temple, ja expressa la perplexitat del tema. “Ni els cels, ni els cels dels cels, Te poden suportar, i manco la casa que T’he construït” (I Reis 8, 27). Com és possible parlar d’un ‘habitacle’ pel Creador de l’Univers?

On habita?

La veritat és que, ja al començament de la paraixà de Terumà, hi ha un verset que contradiu la tesi que el Tabernacle és el lloc on ha de ‘viure’ el Senyor. En el capítol 25, 8, diu: “Me faran un Tabernacle i habitaré dins ells”. I els Savis diuen que aquest ‘dins ells’ no significa que com que el Tabernacle estava en el centre del Campament, així el Senyor estava en el centre dels Fills d'Israel. No. “Dins ells” vol dir ‘dins llurs cors’, ‘en el seu interior’.

El Tabernacle només és una forma humana de prendre contacte amb una Essència que la persona humana no pot, ni podrà, captar de cap manera.

El Tabernacle és un treball humà, un intent desesperat d’anul·lar el desastre que causà el pecat original. La Presència Divina ha desaparegut del panorama. Just després de la Creació Ell se passejava dins el Paradís; el pecat de l’home l’engegà del Món. Primer, el pecat original, i després els pecats dels seus fills que anaren allunyant la Presència Divina més i més alluny. Al cap de poc temps sembla com si el Món no interessi el seu Creador. Queda en mans de l’home, que creu que hi pot fer tot el que vulgui. Les intervencions divines són negatives: quan els homes abusen, els envia un diluvi, o més tard els embulla les llengues.

La forma positiva

A la fi hi ha la possibilitat de rebre la Presència Divina, la Xekhinà, d’una forma positiva dins aquest Món. No és un ‘concentrat de déu’ dins una casa. No és que ‘Ell és aquí, i no és allà’. Res de tot això. Tan sols que en altres llocs del Món no podem captar el que sí podem rebre dins el Tabernacle. Els miracles especials que hi havia diàriament posaven en clar que la vida era molt diferent en aquell lloc especial.

La ‘mixnà’ de Pirqé Avot ens dóna una petita llista dels miracles que hi havia al Segon Temple, que eren molt menors en quantitat i en qualitat dels que hi havia al Primer.

Tot això s’ha tornat perdre, per desgràcia i per causa nostra, amb la destrucció del temple a mans dels exèrcits romans.

La lectura de la paraxà de Terumà ha de servir per revifar el desig, l’esperança, que un dia, que ja no és gaire lluny, puguem tornar sentir la Presència Divina d’una manera tangible a més del coneixement intel·lectual que ja tenim.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Paraixà de Terumà II

El Temple i el-Aqsa

El Lloc

A Jerusalem hi ha una pedra que ha donat molt que parlar.

Quan el Patriarca Avraham rebé el manament d’alçar en sacrifici al seu fill, havia d’anar a la terra de Morià, a una de les muntanyes, on hi havia de construir un altar pel sacrifici. Deixaren l’ase enfora, amb els dos criats que els acompanyaven, i s’acostaren fins el lloc indicat.

El Segon Llibre de les Cròniques, Cap III, diu que el mateix lloc on Avraham havia construit el seu altar, allà mateix construí el Rei Xelomó el Temple de Jerusalem. El Primer Llibre de Cròniques, al final del Cap XXVIII, diu que David li entregà al seu fill el plànol exacte del Temple, que havia preparat anteriorment amb l’ajuda del profeta Xmuel. “Tot per escrit, de mans dels Senyor, que m’ho feu entendre”.

Ja des de la Sortida d’Egipte estava clar que havien de construir un Temple a la Terra Promesa. Així ho declaraven al Càntic de la Mar [Èxode XV 17]: “ El Lloc de la Vostra Morada heu obrat, Senyor, el Santuari del Senyor prepararen les Vostres mans”.

Però és de senyalar que en tota la Torà (el Pentateuc) no surt ni una sola vegada el nom del lloc exacte on hi havien de construir el Temple. O, expresant-nos d’altra manera, el Lloc està sobreentès. El Lloc, en majúscula.

L’Ànima

Els dosmil primers anys d’ençà la Creació d’un home que sigui capaç de prendre contacte amb el Creador, foren anys obscurs, anys tenebrosos.

L’home, ja des del començament, havia perdut la confiança en si mateix d’esser capaç d’obrar segons la voluntat del Creador, i el desesper l’havia enduit cap a la peresa i la droperia, caiguent en mans de les males tendències. Clares persones havien romàs en el bon camí. La majoria havia perdut l’espina dorsal.

Al cap d’aquells dosmil anys, tanmateix, havia surgit un Poble que tenia per meta, llunyana i dificultosa, reconstruir el contacte directe amb el Creador. I a aquest Poble entregava el Senyor la seva Llei, les Normes de Comportament, que els poguessin fer arribar a la desitjada meta.

El Senyor implantava, junt amb l’entrega de la Torà, l’Ànima espiritual dins el Cos material del Món. Per extrany que pareixi, l’entrada de l’esperit a un món físic representa la “necessitat” d’establir un Lloc on pugui residir l’Ànima.

Això, també, s’havia de fer per etapes.

La primera etapa consistia en contruir un Tabernacle portàtil, que era transportat d’una banda a l’altra segons la migració del Poble pel desert.

La segona etapa seria l’establiment d’un Lloc fix on “residiria” aquesta Ànima del Món.

La baralla

La necessitat vital d’un contacte amb el Creador no és particular d’un temps determinat, ni d’un lloc, ni d’un Poble determinat. És perfectament universal.

Però no tots obren igual davant aquesta necessitat. Hi ha persones que ho senten més fort, que ho necessiten més, que se troben perduts en aquest Món de falsedats i anhelen una base més sòlida per poder seguir una vida coherent. Tal vegada sigui aquesta la raó de que fos el Poble d’Israel el que rebés la responsabilitat de servar viu l’Esperit.

Això són coses molt males d’explicar, molt males de comprovar. Això són coses que desperten l’enveja, ja que tots se senten pertanyents al mateix sentiment, tots se senten dignes del mateix honor, i de la mateixa responsabilitat. En teoria.

Hi ha una teoria dels Savis que explica que la baralla entre els dos fills d’Adam, Càin i Hével, fou precisament per determinar quin dels dos havia d’heretar el Lloc. Sembla inaudit! Però si aquest contacte directe amb el Creador hauria de portar l’amor i la condescendència d’un a l’altre! Com és possible que causi baralles i guerres?!

És mal de dir, però crec que, precisament per ser un tema tan vital en la persona humana, no se pot retre en cap punt que li sembli de capital importància.

Precisament la querella sobre “el Lloc” demostra l’importància que té.

Els Savis diuen que, potser, el motiu de que la Torà no revelàs on era aquest “Lloc” era per evitar que el “robassin” els cananeus.

Tanmateix, després de la destrucció del Temple en mans dels romans, hi construiren una basílica dedicada a Hèlia Capitolina. Després vengueren els Templaris, i després els musulmans.

Aquests darrers, que coneixien l’importància del Lloc on hi ha la Pedra, “es-Sàkhra”, hi construïren una cúpula daurada damunt per senyalar el Lloc. La denominen “Qubà’at es-Sàkhra” [la Cúpula de la Pedra], o “Maqàn el-Màqdes” [el Lloc del Temple]. Segons la Tradició de tots els pobles que han passat per ací, damunt aquesta pedra estava col·locada l’Arca de l’Aliança, dins el Sancta Sanctorum del Temple. A l’altre extrem de la muntanya construïren la mesquida d’El Aqsa [=l’extrem].

Quan els jueus comencen les oracions, se giren en direcció a aquest Lloc, el centre del Món, el Lloc on se fa “palpable” l’existència trascendental. Fa dues setmanes hi vaig passar molt a prop en divendres migdia, quan els musulmans fan les seves oracions, i me va sorprendre de bell nou, malgrat que ja ho sabia, veure’ls agenollats en terra, mostrant les anques al Qubà’at es-Sakhra i postrant-se en direcció a la Meca. Hem de reconéixerque l’importància que aquest Lloc té per ells deriva directament del sentit que Israel li donaren, i tot l’escàndol que ara fan és només per impedir-nos cumplir el nostre deure.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

CERRAR