<<Tornar

Comentari a la paraixà de Bo I

(Èxode X 1 – XIII 16)

Identitat Nacional

No pels estrangers

Entre les lleis incloses en el manament del Sacrifici Pasqual, està la prohibició que hi participi l’estranger (Èxode 12, 43): “…tot fill de l’estranger no en menjarà”.

De veres que resulta extrany el que se pot sentir als noticiaris que anuncien que l’embaixador de l’Egipte participà en l’àpat de Péssakh junt amb altres persones d’alcúnia. I què li expliquen exactament a l’embaixador quan se parla de les deu plagues, etc…?

La Festa de Péssakh és una festivitat particular de Poble d’Israel.

No és com el Dia de Cap d’Any, Roix ha-Xanà, que és una Festa Universal, l’aniversari de la Creació del Món. El dia en què el Creador s’asseu al Trono de la Justícia i jutja tota la Humanitat.

La Festa de Péssakh, al contrari, és l’Aniversari del Naixement del Poble d’Israel. Una festa familiar, particular, en la què els estrangers no hi troben lloc adequat.

El Jueu Estranger

Els Savis, a l’hora de classificar aquest Manament i publicar-lo en els Llibres de la Jurisprudència Jueva, li donen un sentit una mica diferent.

La traducció feta per Onkelos, igualment, posa en evidència un altre aspecte de l’estrangerisme.

Ambdues fonts expliquen el terme de “fill de l’estranger” en el sentit d’un fill d’Israel que ha abandonat la fe dels seus pares per l’idolatria o per altres creències, i així mateix vol participar en el Sacrifici Pasqual. A aquesta persona li diuen que no, que mentres segueixi renegant de la fe ancestral, no té lloc a la Festa en què se commemora el naixement del Poble. No vol dir que s’en pugui penedir de les seves males accions, però mentres no ho faci no podrà participar en la Festa Particular del Poble Jueu.

Igualment en cas de no cumplir amb el Manament de la Circumcisió, diuen els versets 44 i 48 que no podran participar en el Sacrifici Pasqual.

Hem de posar en clar que totes aquestes restriccions parlen només del Sacrifici que se feia al Temple i que havien de menjar en santetat i puresa el primer vespre de Péssakh.

Per desgràcia, actualment no podem cumplir aquest Manament del Sacrifici, ja que el Temple que fou destruit fa 1934 anys i mig encara no ha estat restaurat. I per tant tant els estrangers que vénen d’altres nacions com els jueus que se separen del seu patrimoni poden participar en l’àpat del Séder el primer vespre de Péssakh.

Tammateix, aquest estudi ens ajuda a comprendre el significat de la Festa en si, que arriba a la seva màxima expresió quan les normes se poden cumplir correctament.

Identitat Nacional

Sens dubte, l’àpat del Séder ha estat un dels costums que més han contribuit a la conservació de l’identitat nacional jueva en aquests quasi dosmil anys d’exili.

Que encara no se sembla ni de lluny a l’intensitat i potència que tenia en el passat més llunyà, quan se congregaven milions de persones a Jerusalem durant una setmana primaverenca especial a la qual acudien jueus d’arreu del Món en caravanes que trigaven setmanes en arribar, i tot per tal de poder participar en l’esdeveniment.

Que les idees entren tant per medi del cap com del cor. I diria més encara, que no podem acabar d’entendre les coses sense fer-les arribar al cor. Per tant, les experiències que ens commouen queden gravades al cor molt millor que no els estudis secs, i tots els estudis els hem de convertir en experiències commovedores. L’identitat nacional no se limita a rebre un document oficial, a parlar un idioma diferent al d’altres països o a vestir una roba especial. L’identitat nacional és això: identificar-se anímicament amb la nació. L’identificació se fa primerament i principal amb el nucli, amb la part principal de la nació, que si se fa tan sols amb una branca lateral, seria massa parcial i coixa. Per tant ha de concentrar-se en la fe en el Creador, renegant l’idolatria, com base d’aquesta identitat. Sols una altre Manament té aquesta importància com clau d’identitat: la Circumcisió, que és el Pacte entre el Creador i la nissaga d’Avraham.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Comentari de la paraixà de Bó II

Els Tefilin

El Manament dels “Tefilin” (les filactèries) compareix per primera vegada al final de la nostra Paraixà (Cap. 13).

El Manament dels Tefilin apareix en quatre citacions diferents: dues seguides en aquest capítol: XIII 1-10; id. 11-16; i les altres dues al Llibre del Deuteronomi, als mateixos textes de la “Xemà”: cap. VI 4-9 i cap XI 13-21.

Les condicions

Les condicions d’aquest Manament són que cada jueu se fermi dues capses negres de cuiró, una al braç esquerre i l’altra damunt el cap, allà on comencen a créixer els cabells. Els hi ha de fermar cada dia feiner, i en teoria els hauria de dur fermats durant tot el dia, només que és difícil conservar l’atenció necessària per la santedat dels Tefilin mentres la persona s’ocupa de les seves feines diàries i per això s’acostuma a cumplir el Manament només durant l’oració matinal.

Tanmateix, el Talmud explica com ho ha de fer una persona que duu un paquet massa pesat damunt el cap per tal de seguir cumplint el Manament, i com fer-ho en cas d’alçar un escut en la mà esquerre – cosa que molesta a les corretges dels Tefilin del braç. Vol dir que el Talmud veu el cumpliment diari del Manament al llarg del dia i en les condicions més diverses. Malhauradament hi ha poques persones que “puguin i vulguin i no els sàpiga greu”.

Les dues capses són diferents. La del braç se denomina “senyal” mentres que la del cap és un “record” (Èxode XIII 9) o un “frontal” (id, id, 16) entre els ulls. Això s’expressa en la forma que prenen les capses. Mentres que la del braç és una sola capsa on s’hi afica un pergamí amb quatre citacions, la del cap està subdividida en quatre, per tal que cada citació tengui el seu lloc, el seu “calaix” respectiu.

Manaments actius

En aquesta Paraixà comencen els manaments pròpiament dits. Malgrat que al Llibre del Gènesi ja n’hi haviem trobat tres: la procreació (I 28), la circumcisió (XVII 11) i el tendó ciàtic (XXXII 32), se consideren més com a instruccions generals que s’escampen en diversos Manaments que vénen més tard. Així que el primer Manament que va dirigit al Poble d’Israel com a tal és el de la consagració dels mesos (Èxode XII 2) i d’ací endavant.

I ja que topam aquest concepte, “els Manaments”, convé prestar-li atenció. El judaisme en té molts, 613, que umplen la vida diària del jueu de cap a cap. I són diferents de la majoria dels preceptes cristians pel fet de que no són tan sols manaments de fe, intel·lectuals, sinó que són coses que s’han de fer amb les mans, amb els peus, amb el cos.

El coix i el cec

Els Savis donen l’exemple d’un vell coix que el llogaren per guardar un pomeral. Un dia vé un cec i li demana una poma. El coix diu que n’hi ha moltes, que no són seves, en aquell pomeral, peró que tanmateix ell no les pot menjar ja que és coix i no hi pot anar. Li diu el cec: enfila’t damunt les meves espatles i dirigeix-me al pomer més propà. Quan ja estaven menjant a gust una poma perhom, arriba l’amo del pomerar, tot encès pel fet de que li robin les pomes. Li diu el coix: ja veus que me tallaren les cames, i com pot ser que m’acusis d’haver robat cap poma si hi puc arribar?!. Li diu el cec: ja veus que me manquen els ulls, i com pot ser que m’acusis de robar coses que no puc veure?! Què feu l’amo? feu colcar el coix damunt el cec i els donà el càstig plegats.

L’ànima diu: d’ençà que vaig abandonar el cos dins la fossa ja no he tornat fer cap pecat. El cos diu: d’ençà que l’ànima m’abandonà, no he tornat cometre cap falta…

Mutualisme

El judaisme diu que la persona humana no és un comensalisme de cos i ànima, ni tampoc un parasitisme; més bé diriem que és un mutualisme en què dos “individus” diferents viuen plegats donant profit un a l’altre. Les obres que fan se refereixen igualment a un com a l’altre, i també les conseqüències. Malgrat que les tasques siguin molt desiguals.

Quan un jueu cumpleix un manament, se refereix primerament al significat moral, religiós, transcendental, del “símbol” que cumpleix en aquell moment. I això és l’aspecte anímic, espiritual. D’altra banda és el cos el que realitza el fet, ja que no ens conformam amb una operació de l’ànima, sinó que volem que hi participi també el cos. I aquest Manament influeix igualment en el cos que el cumpleix, transformant una matèria “humano-animal” en “humano-anímica” espiritual. El càstig que rebé Adam després de menjar de l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal fou que el cos retornàs a la pols d’on el Senyor el va prendre. Però en cas d’adobar el dany, en cas de perfeccionar el cos donant-li una identitat més elevada, la qual tenia abans del pecat original, se pot superar el càstig i retornar a la matèria immortal original. I això se fa amb el cumpliment dels Manaments.

El cap i el braç

Els Tefilin mostren l’actitut paral·lela dels dos conceptes. D’una banda, el cap, el seny, ha d’explorar el significat de cada precepte, el com i el per què de cada paraula divina, posant cada “item” dins el seu calaix adequat. I d’altra banda, el braç, el membre de l’acció, ha d’obrar com si no hi hagués cap diferència entre Manaments “importants” i els “lleus”, entre l’assassinat i el fermar-se unes capses negres al cap i al braç.

Això converteix els Tefilin en un dels preceptes bàsics del judaisme, una obligació diària que ens mostra la diferència i la unitat, la relació entre el conjunt i el particular.

Xabat Xalom

Nissan ben-Avraham

Pedagogia opcional
Per: R Nissan ben Abraham

Progressió

Un dels aspectes menys simpàtics de la Sortida d'Egipte és, segurament, el de les deu plagues que reberen els egipcis.

En primer lloc, podríem dir que el Creador podria trobar camins menys violents per treure els Fills d'Israel de l'Egipte. Com és possible que la Paraula del Creador no sigui a bastament convincent com per causar que el Faraó deixi partir el Poble? I si no, al manco acabar amb l'assumpte com més breument possible: una plaga i prou! Tanmateix, ja des del primer moment en què li dóna les instruccions a Moixé, ja li diu que ha d'avisar el Faraó que si no els deixa partir, matarà el seu primogènit. Que li doni aquest càstig i prou.

De totes maneres, el Creador avisa el seu missatger Moixé que no serà gens fàcil convèncer el Faraó, ja que Ell està interessat en "multiplicar els prodigis i les meravelles al país d'Egipte".

Aquest principi de fer les coses a poc a poc, gradualment, l'hem après ja en el primer capítol de la Torà, quan el Creador "necessita" sis dies per completar la Creació. Hi ha un procés de gradació a priori en tota l'Obra Divina, de manera que l'home hi pugui participar d'una manera conscient i voluntària. Els "bots" intel?lectuals en què l'home es troba en una posició que no ha treballat per tal d'aconseguir-la, segurament li causaran una caiguda més que un avanç.

De tres en tres

Els Savis agrupen les deu plagues en tres grups de tres plagues cadascun, deixant la dels Primogènits independent.

Cadascun d'aquests tres grups de plagues segueix un mateix ordre: la primera plaga de cada grup comença amb "la presència" de Moixé davant el Faraó. La segona comença amb l'ordre d'"anar" al Faraó, i la tercera és un atac sense avís. Així es repeteix tres vegades.

El primer grup està destinat a fer conèixer l'existència del Creador. A la primera trobada de Moixé amb el Faraó, aquest s'excusa diguent que "no coneix" el Creador. Tenia una enciclopèdia amb els noms i els atributs de tots els déus existents i per existir, però no hi trobava el Tetragramma del Nom del Creador que Moixé li anunciava. Aquestes tres primeres plagues venien a "ensenyar-li" que el Creador existeix. Així ho podem llegir als versets 7:17 i 8:6. A la tercera plaga, els mags reconeixen que és "el dit Diví", i no un conjur màgic.

Però encara podríem pensar, com efectivament pensaven els filòsefs grecs, que el Creador feu el món rodó per tal que pogués rodar tranquil?lament sense preocupar-se'n més. Aquí vé el segon grup de plagues, destinat a demostrar que el Creador roman present dins la Creació, interessat en el que s'hi desenvolupa. "Així sabràs que jo, el Totpoderós, som al mig de la Terra" (8:18). En aquest grup podem veure una nova intenció, la de mostrar que el Creador fa distinció entre els egipcis i els Fills d'Israel (id. id. i 9:4).

I encara el Faraó pot declarar que la Presència Divina en el Món encara no significa que hi hagi cap intervenció en el que s'esdevé. Hi ha unes lleis còsmiques immutables, que no distingeixen entre "els bons i els dolents", i no hi ha cap Força ni cap Entitat que pugui modoficar aquestes lleis a favor d'un o en contra de l'altre. El tercer grup de plagues està destinat a demostrar que el Totpoderós pot actuar dins la trama de les constants universals. "A fi que sàpigues que no hi ha com jo a tota la terra" (9:14).

Plagues pedagògiques

Les plagues no estaven destinades tan sols pels obstinats egipcis, sinó també, o principalment, pels Israelites, per tal d'ensenyar-los aquests mateixos principis de fe. "Vés a trobar el Faraó, que els he fets obstinar, a ell i els seus cortesans, a fi d'obrar enmig d'ells els meus prodigis. Així podràs contar als teus fills i als teus néts com m'he burlat dels egipcis i els prodigis que he obrat enmig d'ells, i sabreu que jo som el Totpoderós" (10: 1-2).

Parlant de la plaga del calabruix (calamarsa), els Savis diuen que els trons espantaven tant els egipcis com els israelites. Tant és així que els Savis sublimen la por instintiva que els trons ens causen, a condició que sapiguem "orientar-la" al Totpoderós i no a les Forces Naturals, ja que el Temor, o el Respecte, al Creador, que no minva en absolut l'Amor a Ell, és una de les premisses indispensables per poder servir-lo correctament.

El Manament anual de relatar la Sortida d'Egipte la Vespra de Péssah (Pasqua), està destinat a emfatitzar totes aquestes ensenyances als cors dels infants jueus que les escolten reiteradament durant el Séder. L'obligació dels pares, principalment en aquesta nit, és la d'inculcar aquests principis de fe que són la base de la nostra vida espiritual.

La particular elecció entre el que està dispost a aprendre el missatge "teorèticament" i el que no el vol aprendre més que "de viu en viu" sofrint les conseqüències de la seva tossudesa, és la diferència entre els egipcis que sofriren les plagues i els Fills d'Israel que els veren de lluny. L'opció està sempre oberta.

Xabat xalom,

Nissan.

CERRAR