<<Tornar

Comentari a la paraixà de BeReixit I

(Gèn. I 1 – VI 8)

Quina diferència hi ha entre l´home i l´animal?

Fugir de la responsabilitat

Quina diferència hi ha entre l'home i l'animal? Els científics s'han plantejat aquesta pregunta més d'una vegada, tal com també ho han fet els filòsofs. La resposta a aquesta pregunta reflexa normalment la tendència del que la formula, ja que aquells que no volen prendre gaire responsabilitats sobre els propis actes, preferiran dir que la diferència és marginal, mentres que aquells que reconeixen l'importància dels fets humans s'estimaran més dir que la diferència és substancial.

Tant uns, els científics, com altres, els filòsofs, han fet mil experiments per demostrar les seves conclusions; experiments per demés interessants amb resultats sorprenents, sens cap dubte.

A l'hora de legir els primers capítols de la Torà per força ha de tornar surgir aquesta pregunta, ja que no són pocs aquells que actualment posen per model de conducta els instints animals, o que se permeten fer tot allò que el seu cos (animal) els exegeix.

Tot és fútil

La veritat és que la resposta que ens dóna el gran Savi, el Rei Xelomó (Salomó) ens ressulta completament inesperada: "la superioritat de l'home per sobre l'animal és nul·la, ja que tot és fútil" (Cohélet [Eclesiastés] 3, 19).

No és aquest l'únic lloc en què el Rei Xelomó ens deixa bocabadats. Així mateix sembla que aquí s'ha passat una mica!

Els Savis (posteriors) d'Israel ja s'han afanyat per rectificar la mala impresió d'aquest verset i, incloent-lo en l'oració matinal, li afegiren una conclusió que és mala de veure a l'original: "…tot és fútil; a part de l'ànima pura, que retrà comptes davant el Rei de Reis".

Però la veritat és que el Rei Xelomó se refereix, en els versets anteriors, als esdeveniments o als incidents que els poden ocórrer. Els homes, com els animals, poden caure malalts, reben l'influència del fred o de la calor, i al final se converteixen en pols, del que provenen. El fet que una persona se comporti perfectament des del punt de vista ètic o moral (seguint els dictats de l'ànima), no el salvarà ni de la mort ni del grip (quasi-)anual.

L'ànima pertany a un altre estrat. Tant, que pot ser no tenim els mots adequats per parlar-ne. No són miracles el que l'ànima ha de fer pel cos; vull dir, que si l'home se comporta segons els dictats de l'ànima no hem d'esperar que pugui caminar per damunt la mar o que pugui entrar dins el foc sense cremar-se. No són els atributs de l'ànima.

Dues "iod".

La Creació de l'home fou doble: la Creació del cos i la de l'ànima, representades en el text hebreu en dues "iod" en el verb "vaIítser" (= formà), mentres que en el que es refereix als animals hi ha una sola "iod"; el significat bàsic no canvia, però l'esotèric és quasi oposat. L'animal té un sol instint, mentres que la persona humana en té dos: un instint animal i un instint espiritual. Per desgràcia el vocabulari català és equívoc, ja que "ànima" sembla més a "animal" que no a "esperit". En aquest sentit els animals no tenen ànima. En hebreu hi ha mots diferents pels diferents significats: la "néfeix" és l'esperit de vida comú tant pels animals com per les persones humanes. Els homes tenen, a demés, altres quatre tipus d'"esperits": "rúakh", "neixamà", "khaià" i "iekhidà", cadascun més alt que l'anterior, de les que s'en ocupa la ciència cabbalística.

Els Savis expliquen que aquestes dues "iod" representen les dues creacions: la del cos i la de l'ànima. A demés, l'arrel del verb "waiícer" [="iod", "tsàdi", "reix"] crea el mot "iétser" que és l'emprat per significar els 'instints'. En realitat significa que l'home té dos instints: "iétser tov" i "iétser ra" – el bon instint i el dolent.

El "iétser ra" és el que causa l'inclinació humana al comportament que actualment es denomina 'natural', 'lliure': és el mal instint, que no ens permet diferenciar-nos dels animals, que no permet que l'ànima, l'esperit, influeixi sobre la persona. Creu que l'esperit és una gran molèstia i que viuria millor sense ell.

El "iétser tov" és el que ens encoratja a fer conviure el cos amb l'ànima, l'esperit amb la matèria. L'esperit no vol anul·lar la matèria, ja que sense ella no podrà fer res. Tampoc no la vol ofegar ni restringir, sinó que la vol guiar per tal que pugui desenvolupar-se al màxim. Ho podem comparar als exercicis que fa un atleta per tal de poder arribar a acompliment més perfecte. És clar que si fa els exercicis i les dietes sense recordar el motiu, li poden causar gran molèstia, però quan té la meta clara, no li ha de saber greu abstenir-se de menjar greix…

L'entrenament començà, segons el compte jueu, fa cinc mil set cents seixanta set anys i encara no l'hem acabat. A vegades sembla que tot el que hem fet fins ara no ha servit de res i que l'enemistat entre el cos i l'ànima és cada vegada més forta. Jo crec que, al contrari, la matèria se n'adona que no pot funcionar sense l'esperit i està fent els darrers intents de viure "independentment" d'ell. Tant a nivell particular com a nivell universal. La formació està a punt d'acabar; a continuació començarà un Altre Món, el de la pràctica en que funcionen, com haurien d'haver fet de tot d'una, ambdós en plena harmonia.

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

Comentari a la paraixà de BeReixit II

(Gènesi I 1- VI 8)

Una vida de plaer

El misteri de la persona humana

La persona humana és un gran misteri. No tan sols el funcionament de son cos, de cadascun dels seus organismes, sinó, sobretot, de la seva ànima.

El principal problema radica en les relacions, bastant obscures, que hi ha entre aquestes dues parts: el cos i l’ànima, la matèria i l’esperit. Cadascú tira pel seu vent i poques vegades afinen una mateixa meta. El cos, la matèria, se preocupa principalment de proporcionar-se els medis indispensables per poder subsistir; i no tansols això, sinó que segueix trescant més enllà per tal de trobar luxes i fasts que li facin la vida més agradable. L’ànima, l’esperit, no necessita tots aquests luxes; podriem dir que els luxes molesten, de manera que l’ànima no se pot desenvolupar correctament mentres el cos estigui ocupat en la recerca de coses sobrades. Però poques persones hi ha que puguin perspicuir exactament quina és la meta de l’ànima, a part d’una definició difusa dels teòsofs que diu “servir el Senyor”, o dels agnòstics que diu “desenvolupar els sentits metafísics de l’home”.

La veritat és que, com diu el rabí Moixé Khaim Luzatto, ambdós tenen la mateixa meta: gaudir de la vida. I no tan sols gaudir-ne cadascú en son sentit, sinó que no s’en podrà gaudir plenament sense una estreta cooperació entre les forces corporals i les espirituals. “Sense blat no hi ha Torà, i sense Torà no hi ha blat”, diu la Mixnà als Pirqé Avot.

Gaudir de la vida

L’objectiu encara és massa difús per entendre’l o per posar-lo en pràctica. Què significa exactament “gaudir de la vida”?

Epicur de Sàmos declarava que la filosofia, la veritable ciència de la vida humana, és una celebració joiosa de la vida. En això s’enfrontava directament amb el seu gran contrincant Plató d’Atenes, que considerava que seria millor evadir-se de la vida, i que tots els plaers són miratges fugissers que contradiuen els valors ideals. Fins avui en dia, el mot “epicur” és un sinònim de “sibarita”, “hedonista”, ‘persona devota a la luxúria i el plaer’.

En hebreu, tanmateix, el mot “epicuros” s’endossa als que van directament en contra de la Torà i de la moral. El sistema de ‘gaudir’ que elogiava Epicur no era bo des del punt de vista de la Torà, no tan sols pel fet de no saber triar els plaers més delectables, sinó pel fet de triar-ne de massa limitats. Quin plaer és menjar un formatge que al cap de dos minuts ja esta completament digerit i no en queda més que un poc de gust a la boca, mentres no mengis res més després? Tots els plaers són finits. La Torà proposa uns plaers infinits, els quals se puguin gaudir tant en aquesta vida com en la futura.

Els malentesos

En realitat no hi ha cap guerra entre el cos i l’ànima, entre la vida [en aquest món] i la mort [la vida ulterior], entre l’home i el Creador. La guerra entre ells prové (com totes les guerres) dels malentesos que hi ha entre les dues parts. En realitat tot hauria de funcionar en perfecta harmonia, suplementant un a l’altre, aidant un a l’altre, gaudint un de l’altre.

La ciència per assolir aquest coneixement de l’home i de la societat amb tota la seva complexitat i sofisticació, està perfectament descrita a la Torà. El codi no és gens complicat: basta estudiar i digerir [= identificar-se amb l’ensenyança]. Quan la persona refusa identificar-se amb l’ensenyança de la Torà, sia pel motiu que sia, comença la cadena dels malentesos.

El missatge de la Torà, en realitat, el tenim ja inculcat en noltres mateixos, en els instictes humans (diferentment dels animals, que tenen uns instincts molt més bàsics i senzills), ja que la persona humana fou creada a imatge i semblança del Creador. I, que ningú no se confongui, no se tracta de deducir que si l’home, creat a semblança del Senyor, té un nas enmig de la cara, vulgui dir que el Senyor tengui igualment un nas de carn i pell i ple de mocs. L’imatge i la semblança són en les accions i en els atributs espirituals que són revelats a la Torà. Com diuen els Savis: tal i com el Senyor és misericordiós, tu també ho has de ser; tal i com Ell és benevolent, igualment tu ho has de ser… El nostre problema és que hi ha massa renou que no ens deixa escoltar la veu de l’ànima, i per això la lectura de la Torà, amb les ensenyances de la Torà Oral, ens acurça el camí cap a noltres mateixos.

Per posar un petit exemple, tenc confiança en què la gran majoria de les parelles que se casen no veuen en el cònjuge un enemic que està en sempiterna lluita. Quan s’acaba la “lluna [el mes] de mel” no ha de començar cap lluna de fel. El matrimoni entre el cos i l’ànima és molt semblant: no estan plegats per fer-se mal, per fer-se competència o per estar gelosos un de l’altre. Tenen una missió per cumplir tots dos plegats, una missió que no podran cumplir per separatuna missió que els causarà [a ambdós!] gran plaer, i no tan sols al final, quan cumpleixin l’objectiu, sinó que el poden gaudir des del primer moment de vida en conjunt.

Epicur no sabia veure dos pams més enllà dels seus nassos. Tothom era enemic seu en el moment en què li podien minvar el plaer momentani. La connexió amb la societat no era més que una necessitat egoista. La filosofia grega epicúria, platònica, heràclita o socràtica com tampoc les altres ciències de sabiduria que s’han anat desenvolupant pel món els darrers quatremil anys, no han sabut trobar el camí per fer treballar plegats la matèria i l’esperit, el món present i el futur. Han hagut de negar el dret d’existència d’un dels dos, o l’han hagut de subjugar baix la crossa de l’altre.

L’harmonia, per aquells que no la saben trobar tots sols, la podem aprendre a la Torà.

Xabat Xalom.

Nissan ben-Avraham.

CERRAR