<<Tornar

Purim

La màscara

La festa de Purim és coneguda també com el festival de les disfresses, pel costum que hi ha de vestir robes estranyes o poc usuals. N’hi ha que pensen que els jueus l’han copiat del carnaval dels cristians. Jo crec que el costum està molt d’acord amb l’intenció de la festivitat.

Una disfressa és una manera d’expressar un aspecte de l’ànima que no podriem representar d’una manera oberta. O bé al contrari, per tal d’ocultar un tema que ens desagrada o que ens fa por, o que per qualsevol altre motiu no volem mostrar.

La reina Ester no volia mostrar la seva condició de jueva dins la Cort del rei Assuer. No tenia més remei que conviure amb ell, però tenia un camp molt ampli de vida privada completament desconeguda al seu marit (que no sembla que li molestàs gaire que la seva dona fos discreta).

Xuetes i altres Anussim

El fet de viure una vida esquizofrènica, una vida oberta i l’altra amagada, sembla massa conegut pels descendents d’aquells pares jueus que, per tristes circumstàncies de la vida se veren obligats a tapar molt curosament el seu comportament religiós. Tal vegada per això els Anussim (coversos forçats) tant a Mallorca com a altres indrets de la península ibèrica, li donaven tanta importància als dijunis de la Reina Ester, “celebrant-los” estrictament durant tres dies, malgrat que els jueus arreu del món fan un sol dia de dijuni, de l’alba i fins a la posta del sol.

Se seguia vivint amb una màscara, i la vida d’aquesta manera sembla quasi impossible.

Màscara humana

Però tal vegada la majoria de la gent viu emmascarada. Ja que tenim una màscara, tots noltres, que ens tapa la nostra vertadera identitat.

El Llibre de Iióv (Job) al Capítol X, verset 11 diu: “de pell i carn me vestires i d’ossos i nervis me cobrires”.

A qui se refereix? Qui fou cobert de pell i carn? Qui és aquest “jo” ausent?

La resposta és ben clara: no és el cos material. És l’ànima. L’ànima està vestida amb els membres del cos: els braços, les cames, el cap…

Vol dir, que el nostre cos és una màscara de l’ànima.

Però tenim entès que les màscares són per amagar o per cobrir les coses, vol dir això que el nostre cos ens amagui res? El moix amb botes

Segurament la resposta és que sí. Ja que cadascú té els seus secrets, i moltes de vegades pot pensar que no li agradaria gens que se descobrissen.

És veritat que ens passam la vida en un treball infinit d’explicar al nostre cos de quina manera s’ha de comportar, la qüestió és si el domesticam o l’educam. La resposta és senzilla, ja que el domesticat, en arribar un moment difícil, pot ser ho abandoni tot, com el famós moix amb botes que en veure la rata perd l’equilibri moral. En aquest cas podem afirmar que el cos està domesticat i no educat.

Sembla que aquest era el gran problema dels Fills d’Israel quan just acabaven de rebre la Torà, i massa ràpidament se podien confondre amb un Vadell d’Or.

En el gran dia del Perdó, Iom Qipurim, els jueus abandonen el cos per tal de poder resar durant tot el dia. Hem de tenir en compte que aquest servei del dia del Perdó és molt parcial, ja que no se fa servir la meitat de la nostra personalitat. Per això diuen els Savis que només és un dia “Qe-Purim” = parescut a Purim. La festivitat de Purim té un valor més alt, ja que és el dia en què hem aconseguit educar i no tan sols domesticar el nostre cos. Se pot beure fins que se perd el seny sense tèmer que el cos faci desbarats. El cos no és ja una màscara que amagui l’ànima: hem aconseguit l’unitat personal.

Les banyes de Moixé

Encara és possible que sigui necessària una màscara per la persona que ha arribat a educar el seu cos d’una manera perfecta.

Són ben coneguts per tota persona culta els dibuixos dels pintors més famosos que mostren a Moixé amb dues banyes de llum que li surten del front. No sé si en realitat se semblaven als raigs làser o si tenien altre aspecte. La Torà diu que li resplandia la pell de la cara, fins a tal punt que no tenia més remei que posar-se una màscara per tal que la gent pogués parlar amb ell. Exactament igual del que hem parlat fins ara: l’ànima és tan resplandent que necessita una màscara que la tapi una mica.

El problema és quan l’ànima queda tan amagada que la persona mateixa desconeix per complet el fet de tenir-la. O que s’en desentèn de les seves necessitats espirituals fins que arriba a pensar que tot allò que no sigui perfectament palpable, visible o comptable no existeix.

El joc de paraules en hebreu diu que en la festa de Purim hi ha la “meguil·lat Ester” (=el rotlle d’Ester), traduïnt el mot meguil·là per “descobriment” i “ester” per “l’amagat”. O sia, que en la festivitat de Purim és l’oportunitat que tenim d’adonar-nos-en que tot aquest Món és una gran màscara. Tenim una ànima extraordinària que no podem abandonar ni descuidar. I tenim, també, l’obligació de destapar i descobrir totes aquestes incògnites amagades i fer-les conèixer al Món.

Khag Saméakh

Nissan ben-Avraham

CERRAR